[REPERCUSSIÓ DE LA XARXA EN ELS SISTEMES DE LECTO-ESCRIPTURA: CARACTERÍSTIQUES DE LES NOVES FORMES DE TEXTUALITAT - ELS BLOGS COM A REFERÈNCIA ESPECIAL] Breu recensió

En aquest segon blog el que pretenia era continuar amb la introducció a la complexitat a manera de cinc cèntims sobre la computació, el càlcul, la probabilitat i el tractament de la informació, tot mirant d'enllaçar-ho amb la nostra societat. Ara bé, de moment, una vegada més o menys centrat el tema de la complexitat hauríem de recuperar el fil i tornar a l'hipertext, objectiu primer del nostre blog, si es vol, en tant que concepte multidisciplinari, producte també de la mateixa complexitat. En aquest cas concret, em centraré en un seguit de textos proporcionats pel nostre ben apreciat professor JoanCampàs.

En primer lloc, m'agradaria emprendre el tema de com els nous formats estan modificant la nostra forma de lecto-escriptura i, segurament, també la nostra manera de pensar. Aleshores, es tractaria d'analitzar els nous gèneres discursius que han anat sorgint dins la xarxa, en particular referència a la literatura. El que m'ocuparà les pròximes línies és el capítol d'un llibre de Covadonga, A. I Séré, A. (eds) que porta per títol: Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos, de l'editorial Biblioteca Nueva de Madrid, publicat l'any 2003. Dintre del que s'entén per la ciberpragmàtica i la pragmàtica cognitiva, s'intenta analitzar com l'ordinador pot modificar certs discursos socials i crear nous gèneres, els quals impliquen estratègies noves i tal vegada diferents pel que fa l'intercanvi d'informació, la producció, la comprensió i la lectura d'aquesta mena de textos.

El primer text de Séré el document en el discurs de transmissió de coneixements efectua un anàlisi d'aquesta tipologia d'hipertextos, partint la heterogeneïtat de discursos que l'integren i de l'existència també d'una possible dispersió de camps. A nivell general, na de les característiques que distingeix els textos de transmissió de coneixements n'és la seva organització paratextual pel que fa la planificació dels continguts. De fet, una organització que ja trobem en textos antics com les Gloses Silenses del Monestir de Silós o la Bíblia poliglota. En aquests casos es tractaria d'anotacions, de comentaris al marge, d'il·lustracions comentades, indicacions, etc., elements heterogenis tots ells, els quals podríem anomenar de navegació i que, d'alguna manera, acaben de donar cohesió i organització al conjunt.

L'organització paratextual en format paper la troben sobretot en les enciclopèdies i els llibres d'idiomes. Aquesta disposició especial ha de permetre una lectura horitzontal del conjunt segons una ordenació específica. Tant el llibre d'idiomes com l'enciclopèdia esdevenen una fusió de diferents gèneres. Aleshores, el paratext està al servei d'una cerca o d'un aprenentatge, al mateix temps que actua com a guia o incita l'usuari a múltiples i particulars acostaments segons les seves necessitats. Per altra banda, el document hipertextual a més de seguir les mateixes característiques que els gèneres anteriors, permet més flexibilitat (en la composició de pàgines); interactivitat, és un espai obert (no tancat com l'obra impresa); no té una limitació d'espai definida, com pot ser el cas del llibre, introduint, a més a més, la pantalla, una dinàmica d'autonomització dels recorreguts d'aprenentatge i la possibilitat contínua d'actualització dels continguts.

La pantalla actua també a mode d'articulació entre la tecnologia i la semiòtica. Tant el dissenyador com l'usuari es veuen en aquest cas obligats a pensar l'organització d'una manera diferent; la memòria s'ha de re-adaptar a nous espais, a procediments de superposició, a una nova memòria espacial i física i a diferents manipulacions i gestos a través de la pantalla. Mitjançant la informàtica es permet resoldre un tipus de manipulació més complexa donada la pluralitat de gèneres (com en l'enciclopèdia i el llibre d'idiomes). L'espai de treball esdevé organitzat en capes, en múltiples nivells, ja sigui, directament, per exemple, amb l'obertura de noves finestres, com a través d'enllaços i d'hiper-enllaços per a poder accedir a nous continguts. És aleshores quan la consulta, en tot moment, es transforma en immediata. Per tant, l'hipertext es presenta ara com un nou gènere més universal ( continguts) i més flexible en relació a què respon millor a les necessitats específiques de l'aprenent.
Ja sigui en línia o en CD-Rom, la tipologia de documents hipertextuals pot arribar a ser bastant complexa, no així els principis organitzadors d'aquest tipus de documents, els quals acostumen a seguir uns esquemes o seqüències més o menys estandarditzades. No cal dir que els documents en línia, per exemple, no envelleixen. Són oberts i susceptibles de ser renovats o actualitzats en qualsevol moment. El canvi en relació dels subjectes amb el saber i l'aprenentatge esdevé quan el document hipertextual serveix com a suport directe d'aprenentatge autònom o semi-autònom. D'aquí se'n desprenen les potencialitats dels documents hipertext com a intercanvi de marcs semiòtics mitjançant vincles, els quals exerceixen una funció metalingüística. Cada apertura d'una nova pantalla suposa un tipus de lectura diferent, una semiòtica variada la qual esdevé possible mitjançant els instruments de navegació que, en definitiva, són els que han de possibilitar els recorreguts pels diferents nivells discursius.

Ref. Covadonga, A.; Séré A. (Eds). Nuevos géneros discursivos: los textos electrònicos. Biblioteca Nueva: Madrid, 2003.

COMPLEXITAT i SOCIETAT

La complexitat que ha emergit

     és un producte evolutiu i no es pot

          gestionar, en contra del que alguns

                espècimens humans pensen;

                     l’únic que podem fer com a homo sapiens,

                            per enfrontar-nos al futur, és treballar per poder manejar la incertesa plantejant

escenaris hipotètics i aplicant models que,

en qualsevol cas, s’haurien

de tenir en compte empíricament.

      [Eduald Carbonell Roura_La Societat de la Ignorància] 

Primera reflexió introductòria

Recentment, he llegit un interessant article d'Amador Fernández-Savater aparegut a la revista electrònica le Bohèmien amb el títol Die Zurichtung des Homo Ökonomicus. Es tracta d'una crítica a l'actual sistema educatiu, sobretot, en relació als centres privats dels Estats Units. Fernández-Savater es troba a Nova York en una conversa amb dos amics seus, en l'actualitat exercint la seva docència en universitats americanes, el quals li relaten com la relació entre professor-estudiant s'ha arribat a capgirar del tot: ara són els estudiants els qui avaluen i els que exigeixen uns determinats tipus de saber. Evidentment l'aventura de l'experimentació en queda totalment exclosa, el que vol dir, el pensar. Es demana, per dir-ho, d'alguna manera, un saber mesurable, empaquetat i pràctic. Ja no es tracta d'una relació entre ensenyant i aprenent sinó entre venedor de serveis i client. La qual cosa, no cal dir-ho, provoca una clara desfiguració del procés de formació i aprenentatge. Per altra banda, la privatització de tota mena de serveis públics sembla ser que s'esta duent a terme de forma imparable, en aquest sentit, potser només cal donar un cop d'ull a les cafeteries i bars de Manhattan i observar que estan plens de gent furgant amb ordinadors portàtils. La carrera professional és abans que la família o els amics. La formació neoliberal és això: el jo es percep com a empresa i marca – el món s'entén com una totalitat de possibilitats de rendibilització¹. Ens trobem en una mena d'univers de competències entre perdedors i guanyadors.

Aquest breu text referent a l'adreçament de les persones a través del neoliberalisme en el sistema educatiu nord-americಠem fa venir a la memòria un altre fragment de text referit al llibre de Rolf Dieter Brinkmann Rom, Blicke (1979), a propòsit del seu viatge a Itàlia el 1972, en contraposició aquest a l'Italinienische Reise de Goethe. De fet, no se n'està pas Brinkmann de qualificar Goethe d'idiota: Man müsste es wie Goethe machem, der Idiot: alles und jedes gut finden (...)³. I és que tal com afirma Hans-Edwin Friedrich, autor d'aquest petit assaig en relació a Brinkmann-Goethe i el seus respectius viatges a Itàlia, tal vegada la diferència entre les dues posicions podria venir de la sospita de Nietzsche de què el món no té sentit. La interpretació del segle XVIII presentant un món panteístic ple d'energia “divina” la qual el manté en vida, es contraposa en ple segle XX a la interpretació de l'entropia en la termodinàmica, la qual actuant com a telos del món pronostica el progressiu refredament d'aquest i el final la vida. Brinkmann a diferència de Goethe percep Roma el 1972, d'alguna manera, com ho podia fer d'Otto Dix amb els seus quadres, com una força dels sentits, la qual es transforma en obra sense tenir en compte el gust i la moral. Brinkmann veu Roma com una mena d'antesala a l'infern. Aquella idealitzada Arcàdia pregonada per Goethe s'ha transformat a ulls de Brinkmann en una reinste Lumpenschau, una pura mirada “cutre”.

Hem partit de l'educació mediatitzada per un sistema, l'economia dominada per una nova ideologia que demonitza allò public i liberalitza el sistema internacional de finances, per acabar en les descripcions enfrontades entre un representant de l'Aufklärung optimista com Goethe i un pessimista realista fill del segle XX Brinkmann. No cal dir que la percepció de Brinkmann és una crítica a la civilització. La possible esperança en el sentit d'assolir una societat del coneixement es veu contraposada al pessimisme de les opinions d'aquells dos professors universitaris i l'evolució social i moral (i segurament també en relació a lloc i l'espai), es veu descoratjada per les descripcions de Brinkmann respecte la sommiada Arcàdia de Goethe. Tampoc és estrany que Deleuze, tard o d'hora, imaginés el rizoma. Ara mateix la teranyina és determina monstruosa i, certament, complexa. Noves teories sobre sistemes complexes han aflorat per tal d'ajudar-nos a desxifrar un món extremadament enrevessat, i sinó, observem els darrers resultats de les eleccions islandeses. És aquí on hem de prendre per mà els coneixements de què disposem sobre la complexitat, no només des d'una perspectiva unilateral, sinó també holística. Mainzer⁴ en un llibre introductori a la complexitat descriu en relació al fet social que, en temps de la globalització és la societat humana la que determina a través d'una extremada estructuració i complexitat les parts del seu sistema. Si bé, la dinàmica social de la societat prové de la dinàmica de la població en l'evolució biològica, s'ha de diferenciar la auto-organització social de la auto-organització genètica dels organismes i de la auto-organització del cervell. Tanmateix, l'auto-organització social és una clara mostra de desenvolupament no lineal, de dinàmica desequilibrada. D'aquesta manera, el traspàs d'un model d'organització a un altre sempre es duu a terme de forma caòtica o turbulenta, un procés, per altra banda, en el qual també s'hi poden afegir nous episodis d'innovació. Aleshores, els atractors⁵ de les dinàmiques complexes es correspondran, altra vegada, amb paràmetres d'organització i lleis de potència entre casualitat i regularitat fixada.

Com haurà pogut observar el lector en aquest primer text introductori no hi ha hiper-enllaços (només en les dues notes a peu de pàgina i en referència als textos utilitzats). A partir d'aquest punt i a través d'un seguit de reflexions els enllaços, però, es multiplicaran, de tal manera, que el lector pugui “desviar-se” allà on li convingui i seguir, potser, temes més del seu interès. Aleshores i a manera d'emulació hipertextual, intentaré desenvolupar un seguit de pensaments al voltant de la nostra societat actual. Reflexions que haurien de representar un viatge multidisciplinari en un recorregut que anirà des del comput i el càlcul de probabilitats, la informació, l'evolució, la ment i el cervell, l'economia i la societat fins a la teoria filosòfica. És tal vegada, en la varietat i la dispersió, si bé, organitzada, que intentaré acostar-me des de l'abstracció teòrica i pràctica a aquella idea de pensament no lineal amb qual s'ha volgut fonamentar la idea de sistema complexa i, per què no, el discurs de l'hipertextualitat.

1Fernández-Savater, Amador. Die Zurichtung des Homo Ökonomicus. Le Bohèmien, 30.4.13 [Consulta en línia: 1.05.13]: http://le-bohemien.net/2013/04/30/die-zurichtung-des-menschen-durch-den-neoliberalismus/?fb_source=pubv1

2 Fernández-Savater, A. Ibid.

3Friedrich, Hans-Edwin. “Dieses Arkadien ist die reinste Lumpenschau”. Goethe und Rom in Rolf Dieter Brinkmanns Rom, Blicke. Goethezeitportal. p. 8 [Consulta en línia: 1.05.13]

http://www.goethezeitportal.de/fileadmin/PDF/db/wiss/goethe/friedrich_brinkmann.pdf

4Mainzer, Klaus. Komplexität. UTB: Paderborn, 2008.

5Atractor: en la teoria del caos i de sistemes dinàmics un atractor és el conjunt (un determinat nombre de substàncies) al que el sistema complex evoluciona després d'un temps suficientment llarg. Això vol dir que una quantitat de variables s'acosten en el transcurs del temps (asimptòticament) a un determinat valor, una corba, una regió en un N-espai dimensional i romanen durant l'espai de temps que segueix a la vora d'aquest atractor. Perquè un conjunt esdevingui un atractor les trajectòries que li siguin suficientment properes han de seguir sent properes encara que aquestes esdevinguin lleugerament pertorbades. De fet, un atractor apareix com una estructura, com una mena d'estat estable.    

                                       

...