Eggy Records and Distribution: EGGY RECORDS: Tapes, Printed Matter, and Ephemera...

Eggy Records and Distribution: EGGY RECORDS: Tapes, Printed Matter, and Ephemera
...: EGGY RECORDS: Tapes, Printed Matter, and Ephemera Hi friends, I'm very happy to announce the opening of an art show documenting the las...

De la mateixa manera com sembla que ha tornat el vinil, tornen les cassettes! Aquí teniu deu segells discogràfics que cal tenir en compte:
http://minimalwave.com/releases
http://raccoo-oo-oon.org/np/
http://www.sichtexot.com
http://nnatapes.com
http://www.tapeworm.org.uk
http://hundebissrecords.bigcartel.com
http://eggyrecords.blogspot.de
http://leavingrecords.com
http://hansonrecords.bigcartel.com
http://www.econore.com    [http://issuu.com/econore/docs/econore_journal_no0002_pakapi_tim/1]

Digital sí, però.

Només a nivell de comentari "volant". Ara mateix estic fent un repàs d'algunes de les cintes de casset que he adquirit darrerament en algun dels molts "Trödelmarkts" de Berlin. Una gravació Emi del 1968, sense Dolby (encara no s'havia inventat) d'un concert de Daniel Barenboim i Sir John Barbirolli amb la Nova Orquestra Filharmònica de Londres, concretament, el concert per a piano número 2 B-dur op. 83 de Johannes Brahms. L'audició l'he dut a terme amb una platina de casset Akai GX-32, (una de les darreres fabricades el 1990 per aquesta marca al japó), sense Dolby i sense filtre “multiplexador”. M'ha sorprès la qualitat de so que conserva la cinta donades la llarga vida i les despietades inclemències climàtiques a què, segurament, ha estat sotmesa; gairebé ratlla la perfecció, tenint en compte l'any en que va estar gravada.

Bé, la cosa m'ha fet pensar en un CD dels Eurythmics, el primer que vaig comprar, a Andorra l'any 1983, si mal no recordo. Aquest CD havia perdut, fent una estimació aproximada el 80% de la qualitat de so, per dir, que no l'he llençat, però, l'he renovat en format vinyl de segona mà, que sempre és més barat. No és que vulgui criticar el digital, senzillament, vull cridar l'atenció que una cosa és el que és i l'altre el que ens volen fer creure i/o vendre. Com se sol dir, això és el que hi ha.... Amb tot i ja que el tema té una connexió directa amb la cultura popular, podríem acabar citant unes paraules d'Stuart Hall (1981) respecte les relacions entre el mecanismes de poder i aquest tipus cultural: Popular culture, specially, is organized around the contradiction: the popular forces versus the power-bloc. This gives to the terrain of cultural struggle its own kind of specificity... Popular culture is one of the sites where this struggle for and against a culture of the powerful is engaged: it is also the stake to be won or lost in that struggle. 

NOVES FORMES D'ESCRIPTURA I NOVES PRÀCTIQUES SOCIALS (II)

http://mprofaca.cro.net/chiapas.html

[Abans de començar us recomano entrar a la pàgina que he penjat. Cap el final al marge dret hi ha un petit enllaç identificat amb un dimoniet vermell, cliqueu-hi.]

S'ha parlat en un bloc anterior (Efectes del canvi digital) de considerar també la net-generation dins del que entenem com a postmodern, entre d'altres raons, pel fet de no mostrar-se aquesta en conformitat amb els grans relats moderns. Ara bé, segons F. Jameson i des d'una perspectiva que podríem qualificar de marxista, la postmodernitat esdevindria un estadi de superació del capitalisme tradicional, és el que ell mateix anomena postcapitalisme. Des d'aquest punt de vista, Jameson n'evalua tant els seus aspectes positius com els negatius. Així, si per una banda el fet postmodern pot representar progrés i l'activació de dinàmiques, més o menys, satisfactòries, per altra banda, pot comportar també la catàstrofe i l'adveniment d'una era plena de paranys, certament, patògens. 

I♥ Hactivist: One Clik Away from Revolution:
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=3mKyjdKdr6c
                      
                            world war 3 be a guerilla information war
                                                             with no division between military  
                                                                   and civilian participation
                                                                 <Marschall McLuhan, 1968>

Jameson ha considerat la postmodernitat com un retorn a vells prejudicis del passat, tot considerant que molts dels artistes i arquitectes moderns tampoc van poder dur a terme, finalment, les seves utòpiques ambicions. Segons ell, la postmodernitat representa el fet d'intentar identificar-se amb el present al mateix temps que s'és conscient del fracàs d'aquest intent. Perquè, en definitiva, el resultat de la postmodernitat no és res més que una combinació de diversos estereotips del passat i tal afirma en la seva introducció al llibre de F. Lyotard (La condition postmoderne): el present mateix queda amagat en la postmodernitat, no es descobreix, sempre és percebut des d'una determinada distància. 

Mica en mica, hem anat recopilant alguns dels ingredients que configuren la societat actual: la por, la generació-net, la postmodernitat (com a concepte de pensament), el món digital i Internet, la globalització, el neoliberalisme de finals del segle XX i principis del XXI, etc. No està malament, tot i que segur podríem afegir-hi moltes més coses, no deixa de ser el què tenim ara mateix un còctel prou potent. La revolució, efectivament, no serà televisada, serà a la xarxa (i al carrer). De fet, estem parlant d'una lluita que John Fiske des de la perspectiva dels Estudis Culturals ha definit de forma prou clara en el seu llibre Die Fabrikation des Populären (Transcript, 2001): Des de la perspectiva cultural aquesta forma de lluita guanya en contingut en la mesura en què les classes dominants intenten "naturalitzar" els significats els quals serveixen als seus propis interessos en forma de "sentit comú" dins el conjunt de la societat, en la qual, per contra, altres classes socials "subjugades" miren des  de diferents maneres de combatre aquest procés mitjançant la creació de significats que puguin ser útils també als seus propis interessos. 
t.a.o. resist_security: 
http://security.resist.ca/cpunk.shtml
http://www.anonpaste.me/anonpaste2/index.php5214db9be26c223e#fxuWfEC/UaVSnIbrGrkpJS4rAumHyVo+NaWTl3ekOd0=
http://www.cyberwarnews.info/2013/05/26/monsanto-uk-hacked-data-leaked-by-ag3nt47/

Bé, com anava dient respecte al poder i les classes dominants, aquí us deixo algunes notícies de darrera hora aparegudes en la premsa:
http://www.mmnews.de/index.php/etc/13309-d-totale-internetueberwachung-nach-us-vorbild;
http://www.huffingtonpost.es/2013/06/07/eeuu-espia-a-los-ciudadanos_n_3400754.html?utm_hp_ref=es-internacional;

NOVES FORMES D'ESCRIPTURA I NOVES PRÀCTIQUES SOCIALS (I)

Tot el que s'escapa a l'absolut control institucional representa una amenaça pels estaments del poder, ja siguin polítics o econòmics. Sempre s'ha repetit aquell clàssic tòpic de què la ficció acaba superant la realitat, des la nostra situació voldríem apel·lar a la novel·la de George Orwell, 1984, per tal de descriure una època actual marcada per la por, un concepte-sensació que al mateix temps ha esdevingut una de les monedes de canvi preferides per a la majoria de governs occidentals.

 

Vivim en l'era de la por. La gent vota, per exemple, segons sigui la por que més li convé, això és, por a quedar-se sense feina, por al terrorisme, por a l'altre (immigració), por a no guanyar suficients diners per a poder subsistir, etc., és una mica el síndrome de la por a tot. La por també a un futur incert batejat per gairebé tres dècades de polítiques neoliberals les quals han dut a considerar la llibertat de l'individu com una màxima existencial recolzada, incondicionalment, pel que molts  dels seus "gurus" anomenen "racionalitat". Per altra banda, tot sigui dit, una llibertat entesa de forma unilateral i, sovint, sense gaires possibilitats de rèplica. Tanmateix, el concepte llibertat pot tenir diferents lectures depenent de la ideologia política des d'on es miri. Per uns pot significar, simplement, llibertat de mercat, un mercat el qual ell "solet" ja s'encarrega de gestionar que "les coses rutllin bé", és a dir, que s'auto-regula per tal de garantir la lliure competència i segons asseguren els seus defensors, fins i tot, pot esdevenir un garant de la democràcia. En canvi, per altres la llibertat, ara mateix, no és més que una pura utopia.
                                       
                                                                                            Chaos Computer Club: http://www.ccc.de
                                          

Ara bé, la primera pregunta que li ve a un al cap és: des de quan dimonis són democràtiques, sense anar més lluny, les empreses? Tal com afirma Comte-Sponville: la democràcia s'acaba a les portes de les fàbriques, i tots ho hem acceptat com un fet normal, habitual. Tots? Bé, no tothom. Encara queda gent que qüestiona i seguirà qüestionant les injustícies d'un sistema el qual, de fet, s'està demostrant no ja fallit sinó també insostenible. Aquests reductes de resistència al pensament únic, a la desinformació institucionalitzada, a "la moda"; els anomenats anti-sistema, moviments occupy, anonymous, DMYA, indignats, les revoltes àrabs, Wikileaks, Tiananmen, hacktivisme, etc., podríen ser comparats amb els habitants d'aquell poblet gal de l'Astèrix i l'Obèlix, sempre tossuts i resistents a entregar les seves ànimes a Juli Cèsar. 

http://www.redglobe.de/asien/vietnam/6122
RED::GLOBE. News for your class, not for your country.
https://netzpolitik.org
Netzpolitik.org

Aleshores, tractarem ara de dur a terme un breu anàlisi-navegació per diferents blogs i pàgines, així com d'altres formes de comunicació i activisme-hacktivisme els quals s'han anat multiplicant per la xarxa durant els darrers anys. 

Començarem primer amb un exemple gràfic. Molts segur us en recordeu de la trilogia fílmica Matrix dirigida pels germans Wachowski. Doncs bé, ja fa temps que Marx va descriure el terme alienació, Entfremdung en alemany. Les bateries (piles) humanes, tal com els treballadors o les persones corrents, es mantenen en el film alienades de la realitat del món a través d'un programa informàtic anomenat Matrix, el qual els fa veure i viure una realitat que no és. En Neo, el protagonista principal, per tal de poder copsar aquesta altra realitat (la real) i poder sortir del món imaginari en què es troba, es requerit per en Morpheus a triar entre dues pastilles, una blava i una vermella. Com tots sabem, el color vermell porta una gran càrrega simbòlica en si. 

El 25 de Maig va ser el dia internacional contra Monsanto. Molts dels que hi varen prendre part de forma activa, comentaven el gran desconeixement del tema per part de la població en general. Per tant, gran part de la jornada de protesta es va dedicar, precisament, a informar la gent sobre què és i què fa la multinacional Monsanto arreu del món. El gran nombre, precisament, també de les plataformes de protesta, hacktivisme, ciberguerrilla, etc., que podem trobar a Internet dediquen molts dels seus esforços també a informar i, sovint, a combatre les tàctiques de desinformació de l'enemic (a partir d'ara anomenaré enemic a la dreta política i econòmica).

De fet, i continuant en l'univers de la ciència ficció cinematogràfica, no cal dir que la guerra es presenta del tot desigual a la manera a com els rebels, per exemple, combaten l'imperi a La Guerra de les Galàxies. Altres pel.lícules com Solaris, basada en la coneguda novel.la d'Stanislaw Lem, escenifiquen allò que podríem anomenar ens han vist venir. Per tant, no és estrany que el planeta-nebulosa apliqui les seves defenses a priori. Ara bé, per petita o dispersa que pugui semblar la resistència, aquesta es manté connectada a nivell global mitjançant una cosa: la xarxa. Aleshores, tampoc resulta estrany que molts governs hagin començat a recelar de tot el que es cou en aquest univers paral.lel, més o menys aliè, incontrolable i fora de l'abast de les urpes del poder. 

[il·lustració publicada al Facebook per la plataforma Düsseldorf auf die Straße!]

[#op.sanidad TARGET: 

www.riberasalud.com METODO: 
hoic.loic.anon atacker etc etc... FIRE FIRE FIRE!!] mostra d'enllaç des de facebook d'un atac d'anonymous contra el grup empresarial Ribera Salud (3.12.2012)

Segurament, aquest blog també passarà a formar part d'aquestes petites dosis de resistència que s'escanpen aquí i allà i que miren de trencar la cara fosca del rhizome deleuzià, encarnat per aquesta enredada teranyina de multinacionals i poders afins. La resistència, de fet, està encarada a la anti-globalització de les multinacionals), no a la globalització en si que, de fet, auvi dia ha esdevingut un procés inevitable. Tanmateix, aquest malestar social té molt a veure amb els resultats d'aquesta globalització i l'orientació exclusivament monetarista i neoliberal amb la qual s'ha dut i s'està duent a terme. El malestar arreu no és només patrimoni de països pobres o en vies de desenvolupament, la indignació ha esdevingut global, com el mateix concepte "globalització" del qual en voldríem destacar un seguit de trets comuns:

• augment del comerç;
• augment del trànsit de capitals financers;
• augment de les interrelacions econòmiques;
• deslocalització i dúmping social;
• hiper-especialització de les economies;
• creixent poder de les multinacionals i progressiva pèrdua de control democràtic per part dels estats;
• dissolució de fronteres: migracions i perill ecològic globalitzat (“la terra s'ha fet més petita”);
• existència de grans diferències econòmiques entre països rics i pobres.

Joseph Stiglitz ho ha anomenat globalització asimètrica, és a dir, l'existència d'un dèficit entre la globalització econòmica i la política produint-se un predomini de les lògiques de mercat en detriment de les lògiques polítiques i la democràcia. Amb el desenvolupament de la societat de la informació s'ha establert ,per altra banda, el que podríem anomenar una mena d'opinió pública mundial. Aleshores, titulars com, per exemple, el del setmanari alemany Die Zeit: Twitter fa la democràcia transparent, ja no haurien de sorprendre'ns. Accions, performances, manifestacions convocades a temps real i a nivell global han esdevingut una constant en el marc de la protesta. Recentment, des de l'entorn hacker s'ha passat de les simples tàctiques d'informació i manifestació a l'acció directa amb atacs D2 i altres tècniques dirigides a la intrusió i manipulació de pàgines web enemigues. En aquest sentit, Anonymous han esdevingut pioners en introduir enllaços directes des de la plataforma Facebook per tal de dur a terme accions D2. Si bé, totes aquestes operacions no deixen d'estar lliures de riscos, les detencions han esdevingut també una altra constant en el moviment ciberguerriller.

[#OpSyria: hack Syrian Government Sites]

Amb l'adopció de mesures "contra-revolucionàries" per part dels governs, una de les víctimes més visibles d'aquesta desigual batalla ha estat Julian Assange. Conegut artífex de la plataforma Wikileaks, acèrrim defensor de les llibertats i, clarament, posicionat en contra de la pretensió dels poders de dominar la xarxa. 

Ara bé, que defineix un hacker o un ciberpunk? Existeix, una ètica hacker que va més enllà del pur altruisme i s'endinsa en la política, aleshores, la definició bàsica per als dos termes pot ser gairebé la mateixa. Així, en el darrer llibre de Julian Assange (precisament amb el títol Cypherpunk) es descriu el Cyberpunk com una persona que entra en acció amb la criptografia i altres mètodes com a mitjà per a aconseguir canvis polítics i socials. També són anomenats els decodificadors rebels del ciberespai. De fet, el llibre d'Assange presentat a manera d'advertència, que no de manifest, efectua una crida a la guerra criptogràfica. Internet el què al seu temps havia estat el gran mitjà emancipador, ha esdevingut ara un perillós preparador del terreny per als totalitarismes, Internet s'ha transformat en una amenaça per al conjunt de la humanitat. Assange afirma com molts dels autors-estudiosos del tema s'equivoquen, precisament, perquè no hi estan del tot immersos, no s'han encarat directament amb l'enemic. Com pot ser el cas, per alta banda, de la plataforma Wikileaks, la qual els darrers anys ha entrat en conflicte amb la primera potència mundial. Wikileaks coneix l'Estat del control (de la vigilància) des de dins, perquè hom ha seguit les pistes dels seus secrets. 

Vídeo recomanat: Hacktivistas los agitadores de la red. Canal  franco-alemany ARTE (emès per TVE).

Estem parlant d'una guerra amb totes les de la llei, amb víctimes cibernètiques i físiques (paradigmàtic n'és el cas Assange).
Dues webs recomandes: Floodnet; http://www.fraw.org.uk/mei/electrohippies/index.shtml;

El que no es pot negar és que existeix una societat civil emergent i que no es pot parar. Segurament, els hacktivismes rebrant cops molts durs, però, com podrem compobrar al llarg d'aquest article, això no voldrà dir que la lluita hagi de decaure,  sinó, més aviat, tot el contrari.
Un llibre que recomano: Hackers Heroes of the Computer Revolution. Steven Levy
http://en.wikipedia.org/wiki/Hackers:_Heroes_of_the_Computer_Revolution

EFECTES DEL CANVI DIGITAL - LA GENERACIÓ "NET" - NET GENERATION

Una vegada fet un repàs al text de David Crystal respecte el llenguatge a Internet i a tot l'univers de nous argots i expressions que s'hi han generat, la cosa m'ha donat per pensar en les conseqüències que tots aquests processos de transformació. Ja sigui en la mateixa forma d'utilitzar el llenguatge, la manera de llegir i "navegar" pels textos, d'assimilar-ne els continguts, la qual cosa, per força, ha d'influir en la nostra manera de raonar, de pensar, afectant, a més, tant si ho volem com si no, la nostra vida quotidiana. Aquests fets per altra banda, també m'han portat a considerar els resultats d'una estadística inclosa en el llibre editat per Selke i Dittler, Postmediale Wirklichkeiten, obra ja comentada en el post anterior i que no m'estaré de recomanar-vos. 

Doncs bé, sota el títol Auswirkungen des digitalen Wandels - Die Net Generation (que com podeu comprobar és el titol que he donat a aquest post) l'autor Ewald Wessling, a partir d'un enquesta realitzada per Tapscott el 2008 a 7685 persones compreses en la franja d'edat dels 11 als 29 anys i 1757 persones de 30 a 61 anys de dotze països, duu a terme tot un seguit de reflexions que m'han semblat d'allò més suggerents, les quals també m'agradaria acabar d'ampliar. Aleshores, val a dir que del citat estudi i respecte aquesta nova generació anomenada Net Generation se'n desprenen les següents conclusions:

• Volen llibertat en tot el que fan, des de la llibertat d'escollir fins la llibertat d'expressar-se.
• Els encanta personalitzar i adaptar les coses al seu gust.
• Són crítics i s'ho qüestionen tot - "Trust but verify".
• Estan atents a la integritat i la sinceritat de les empreses, tant si pretenen comprar alguna cosa com si cerquen feina.
• Volen joc i diversió a l'escola, a la feina i en la seva vida social.
• Són la generació del treball en cooperació amb els altres.
• Necessitat de velocitat i no només en els jocs d'ordinador.
• Són els innovadors.

No cal dir que el progressiu augment de mitjans i possibilitats en el món digital exigeix  l'adaptació al que s'ha anomenat multitasking. Tanmateix, aquesta manera de procedir hauria en tot cas de contribuir a reduir, sensiblement, les dificultats i tensions sorgides a l'hora d'utilitzar els nous mitjans digitals. Aquesta nova generació familiriatzada amb els medis, més o menys, interactius s'ha acostumat a aconseguir tot el que vol, de tot arreu i de forma molt ràpida. Esperen ofertes adaptades als seus gustos personals, de fet, els agrada i tenen la possibilitat d'aconseguir-ho mijantçant també les eines que els ofereix Internet. La fascinació que senten els seus integrants per l'enorme i variada quantitat d'oferta ha fet que sovint sel's compari amb el que es coneix, per dir-ho d'alguna manera, la generació de "la botiga de la tieta carolina" i amb la satisfacció d'aquests en fullejar un catàleg de compres o a l'hora de visitar un grans magatzems. Es podria dir també, que l'única constant d'aquesta nova generació és el viure en transformació, en evolució constant. Tot això fa que els que en formen part s'hagin adaptat molt bé als nous canvis i, tanmateix, disposin d'una millor capacitat d'adapció, en general, a tot allò nou i diferent que no pas les generacions anteriors pre-digitals.

A primer cop d'ull algunes coses ens poden semblar banalitats, ara bé, tant banals són que, sovint, també poden passar desapercebudes. Tot el que s'explicat té importants repercussions no només en els possibles estils de vida, sinó que, precisament, per aquesta raó, té a veure amb les actituds, les accions, la política, l'economia, el saber i, en definitiva, amb el pensament. Analitzem-ho de forma més detinguda:

• Volen llibertat en tot el que fan i a més de llibertat per a expressar-se. Aquest posicionament, per una banda, pot significar l'exigència de més lògica participativa pel que fa la política, un bon exemple en podria ser el Piraten Partei a Alemanya.  Per l'altra, una gran proliferació de mitjans d'expressió de tota mena, principalment, a la xarxa. Aquest fet, si bé, pot i, de fet, ha contribuït a enriquir el panorama, cultural, social, tècnic, científic, etc. Ara bé, també ha començat a provocar problemes de saturació d'informació. No obstant, si confiem en l'enquesta abans citada, sembla ser  que l'individu ha esdevingut conscient del problema aplicant una actitud crítica la gran quantitat d'informació disponible a la xarxa; trust but verify. Per tant, la defensa contra la intoxicació mediàtica esdevé l'anàlisi, l'avaluació i la selecció de continguts, per bé que, ràpida i fugissera. De moment ho deixem aquí, però, els termes ràpid i fugisser  o superficial (com la mateixa societat de la informació, podríem dir) mereixen ser ampliats.
  
  
• Mostres d'aquesta actitud crítica, per altra banda, també enllaçada amb l'exigència d'integritat i sinceritat des de la part empresarial la podem trobar arreu per Internet. Milers de pàgines alternatives, moviments crtitics contra determinades polítiques de governs o empreses, fòrums de discussió, més  o menys seriosos, publicacions, magazines de tot tipus, premsa lliure digital, primavera arab, moviments occupy, attac, anonymous, etc. La xarxa també és política i alternativa econòmica. 
  
  
  
• Els encanta personalitzar i adaptar les coses al seu gust, cosa que no deixa de ser una mostra més de l'individualisme, la substitució de la comunitat pel ciutadà. Tendència agreujada davant l'irrupció del neoliberalisme a patir dels anys 80.


• Paradoxalment, això entra en contradicció amb la preferència pel treball en cooperació. En aquest punt que podem posar en dubte la connexió neoliberal. Més aviat, s'hauria d'entendre aquest individualisme, en relació amb les ganes de llibertat. Aleshores, estem parlan no ja de característiques ideològico-polítiques, sinó d'actituds, de comportaments, és a dir, de moral. Per tant, es podria entendre aquest individualisme més com un desig al respecte de la intimitat i a la llibertat dels altres.
• Joc i diversió a tot arreu. No sabem si considerar-ho per bé o per mal, el cas és que el joc i la diversió formen part també de la vida. Una altra cosa, és com s'hauria d'interpretar la resposta donada pels enquestats, és a dir, a quina mena de joc es refereixen. Amb tot i en termes generals, aquest fet pot implicar una manera de prendre's la vida més adaptada a l'atzar i a la improvisació. De fet, estem parlant, precisament, d'una generació molt més adaptable, dinàmica, més amotllable a les novetats pel que fa a la ciència i la tecnologia i, al mateix temps, potser també menys disposada a caure en els paranys del determinisme tecnològic.  L'hipertext n'és una bona mostra. Finals oberts, no pre-establerts, cooperació lector-autor, co-autories, interacció, navegació sobre un mar de possibilitats diferents. El joc també pre-disposa a actituds menys rígides, no és el fet de guanyar res, sinó de la diversió, el caràcter lúdic del joc. No estem parlan de competicions, la diversió no admet la competició, la competició a seques només comporta conflicte, la violència i, finalment, la guerra. El nou tipus net vol treballar i relacionar-se de forma desenfada, no convencional, de fet, aquesta actitud rau en la naturalesa del seu pensament. Són innovadors, no es conformen amb els vells discursos, els han de modificar, readaptar a les seves necessitats. Els vells discursos de la modernitat ja no serveixen per una generació que ha après a conviure amb el canvi i la ràpida transformació, amb el progrés de vèrtig d'algunes tecnologies i, per tant, s'ha acostumat progressivament a noves maneres de fer i de viure. 
• Evidentment, la vida social se'n resent. Molts contactes esdevenen només virtuals. La presència física ja no és necessària en un món al qual li falten hores. Les coses han de succeir-se a velocitats més altes i en més quanitat, tot dependrà, potser, finalment, de l'ample de banda...

Avui fins aquí, però, continuarà. Queda molt penden. No tot són flors i violes. La generació net també té problemes, fins i tot, patologies mèdiques, la qual cosa esdevindrà tema per a un proper post. Ara el què pretenc es dedicar uns dies a repassar els meus escritsa, ja que tinc la malsana costum d'escriure directament al blog. Es per això, que sovint també "tiro" de boli i faig autèntiques obres d'art amb correccions com les de Balzac, si bé, tot depèn del dia:

També em vull dedicar a redactar alguns comentaris a les pàgines dels companys bloggers, espero en aquest sentit poder ser constructiu i poder aportar també alguna cosa.

Anàlisi lexicomètric d'una pàgina web política
Programa utilitzat: http://www.antlab.sci.waseda.ac.jp/software.html
AntWordProfiler 1.3.1m. Mac. 

Bé potser hauria estat millor un atac DDoS amb totes les de la llei, però, com que anem amb bon humor i en so de pau, aquí teniu els resultats i les conclusions que he extret de l'anàlisi lexicomètric.

La idea és el populisme com a nova eina per tal de convèncer un electorat cada vegada, pel que sembla, més desorientat - per dir-ho, de forma molt suau i no embolicar la troca - utilitzant estratègies de màrqueting polític, sovint, molt ben planejades per tal d'atreure un electorat fart, també sovint, de les opcions polítiques tradicionals.

Vegem, aleshores, com s'ho fan els de l'UPiD (Unión, Progreso i Democràcia) amb la terminologia política. Per aquest anàlisi he escollit un seguit de paraules les quals solen estar presents en aquesta tipologia de partits que, teòricament, pretenen ser l'expressió directa de la “veu del poble” i, d'alguna manera, es presenten trencadors en relació a les polítiques dels partits que podríem anomenar, clàssics, ja siguin de dretes o d'esquerres.

Aleshores he escollir els següents termes i alguns derivats:

llibertat, justícia, igualtat, fraternitat, democràcia, representació, participació, nosaltres, poble, canvi, ciutadà/ns.

El text d'UPiD respon al què, generalment, s'entén com a manifest o declaració d'intencions i es composa de 1248 paraules.

Les freqüències d'aparició són les següents:

Llibertat/s	4
Llibertat/s
llibertari
Lliberal
alliberació
alliberament
lliure	2
Tot.	6
justícia
just
Tot.	0
igualtat	9
igualitària/i	1
igual/s	4
Tot.	14
fraternitat
fratern
fraternalment
Tot.	0
democràcia	7
demòcrata
democràticament
democràtic/a	7
Tot.	14
representació
representant
representativa-Iu
Tot.	0
participació
participativa-Iu
participant
Tot.	0
nosaltres	8
Tot.	8
poble	1
popular
Tot.	1
canvi	4
canviar
Tot.	4
ciutadans/ciutadania	14
Tot.	14

* he obviat els tants per cent ja que em sembla que en aquest cas només servirien d'ornament.

Comencem per les paraules descartades: justícia, fraternitat, representació, participació.

Paraules mínimes: poble.

I els “hits” en ordre decreixent: ciutadans 14, igualtat 14, nosaltres 8, democràcia 7, llibertat 6, canvi 4.

(*una dada curiosa tant la paraula esquerra com dreta apareixen amb una freq. De 5, que vol dir això? Potser que són de centre?)

Conclusions

Segurament no es tracta d'un partit d'ideologia republicana. El ciutadà en resulta ser l'estrella, pel que la igualtat, caldria aprofundir en el context i veure quin tipus d'igualtat cas per cas es reclama. La llibertat, terme ambigu on els hagi. De nosaltres, bé, ni molt, ni poc. De canvi o transformació, per contra, poc. Cosa estranya si s'observa que al principi del manifest pretenen presentar-se com a revolucionaris. 

En tot cas, són més preocupants els mínims. El ciutadà ha dissolt el poble. Cosa que implica individualisme, una mica d'egoisme si convé i, per descomptat, neoliberalisme (típic). Justícia? Malament si no parlem de justícia, precisament, un dels tres pilars (poders) de l'estat de dret democràtic. Fraternitat, ja s'ha dit al principi, poc o nul republicanisme. I, finalment, més o menys lògica representativa o participativa? La cosa no queda clara, simplement, els termes no apareixen. 

LOS BLOGS D' ENRIC BRUGUERA I EL LLENGUATGE A INTERNET DE DAVID CRYSTAL] Breu recensió

Comencem amb breu llibret d'Enric Bruguera publicat per l'editorial UOC: Què és un blog? En el qual, per cert, també trobem el text de Joan Campàs L'Hipertext.

Des del punt de vista tècnic defineix Bruguera el blog, com una pàgina web en la qual el sistema d'edició i publicació s'han simplificat fins al punt que, l'usuari no necessita coneixements específics del mitjà electrònic ni del format digital per a poder aportar continguts de forma immediata, àgil i permanent, des de qualsevol connexió Internet. Tal com explica el mateix Bruguera, el blog ha estat reconegut ja com el primer gran moviment tecnocomunicatiu sorgit a finals del segle XX i principis del XXI des de, i per a la, xarxa. El seu nom s'atribueix a Jan Berger, qui el va designar com a weblog, atribuïble en principi al terme "llibre de bitàcora" provinent de l'anglès. Per tant, el blog és una pàgina web personal o col.lectiva editada i publicada a Internet oferint:

• ordenació cronològica;
• opcions d'interactivitat entre autors i lectors;
• disposa d'enllaços i hipervincles els quals venen a representar el principal sistema de connexió amb els altres usuaris de la xarxa.
• actualitzacions regulars;
• definició d'un àmbit temàtic, més o menys, acotat;
• Estil de redacció, edició i publicació adaptat a la personalitat de l'autor/s;
• Despeses mínimes o nul.les de manteniment per part de l'usuari;

No cal dir que les possibilitats d'expressió individual que proporciona el blog han eixamplat de forma considerable el volum d'informació circulant a la xarxa, de la mateixa manera que s'han repartit els papers en l'escenari de la comunicació a nivell global, abans dominats pels mitjans de comunicació unidireccionals de masses. Avui dia, per exemple, el cercador Technocrati, especialitzat en la cerca de blogs de referència, compta amb més de 40 milions d'entrades indexades.

L'explosiva generació de blogs també ha generat la proliferació de nous llocs d'amagatzematge. Alguns estudis indiquen com el volum de la blogosfera es veu duplicat cada 5 mesos. Paradoxalment, altres dades indiquen com el 40% dels usuaris deixen d'actualitzar els seus blogs, de mitjana, al cap dels 4 mesos d'haver començat la seva publicació.

Una mostra del poder dels blogs la trobem després dels atemptats de l'11 S del 2001 a Nova York, quan, per exemple, els mitjans de comunicació oficials es va començar a plantejar la publicació del gran volum d'informació de particulars que havia començat a circular per la blogosfera. Un altre bon exemple es pot dir de l'11M del 2004 després dels atemptats a Madrid, en relació al volum d'informacions contradicctòries amb la versió oficial del govern espanyol que van començar a circular per la xarxa o també a Londres, després dels atemptats del 7J de 2005, quan el volum més gran d'informació publicat pels mitjans de comunicació tradicionals provenia dels comentaris, imatges de vídeo, etc., captats per particulars, molts del quals provenien de la blogosfera. Vist això, no cal dir que els cercles del poder han començat a considerar seriosament aquest fenòmen. Tanmateix, el què en l'àmbit de la infoesfera global s'ha començat a denominar periodisme ciutadà, escapa als filtres i controls del grans mitjans de comunicació convencionals, i, per tant, representa un canal de comunicació alternatiu i no tant controlat, per les sempre àvides de control, institucions.  

Si bé, des d'alguns mitjans polítics, econòmics i empresarials s'han intentat obrir vies de comunicació directa amb els ciutadans, no cal dir que la desconfiança mútua encara resulta notable. I és que a on no volen arribar la premsa o els canals de comunicació "oficials", hi pot arribar el periodisme i els canals d'opinió ciutadans, mitjans els quals solen articular-se sovint dins el fènomen del bloggerisme. 

I fins aquí amb el text de Bruguera. Evidentment, l'escrit original ofereix molt més del que us he passat a resumir. sobretot, per als qui us interessi aprofundir en el tema del funcionament intern i construcció dels blogs. Ara bé, considerant el nostre tema estrella, l'hipertext, he cregut suficient dur a terme només aquest petit esquext. Això sí, com sempre, existeixen qüestions que han der aprofundides (cosa que deixo per a més endevant), com podria  ser el fet de poder plantar cara des de la blogosfera a les informacions, més o menys, oficials, més o menys, semmpre susceptibles de manipul.lació. Si bé, sense oblidar que, darrera alguns blogs, també existeixen  poders i obscurs interesos amagats, això sí, molt subtilment.

Passem doncs a comentar alguns dels espectes que he considerat més interessants - de cara al nostre fil temàtic estrella - del llibre de D. Crystal. Amb tot i per començar, només fer una petita puntualització: tot i que el tema pugui semblar extremadament complex, que, de fet, si s'hi vol aprofundir una mica pot ser tant complex com hom vulgui, veurem com al final la cosa es pot resoldre d'una manera semblant, per posar un exemple "tonto" a com aquell qui vol saber perquè les rates de laboratori són blanques i amb els ulls vermells. Una resposta senzilla a aquesta qüestió seria que per tal de que les noies al laboratori no tinguin por. En definitiva, el típic tòpic masclista. Tot i que no conec la resposta a aquest enigma tant intrigant, segur que hi ha d'haver-hi moltes més raons que la que acabem donar.

És finalment, on pretenem arribar amb aquest estudi sobre l'hipertextualitat: una mica el dil.lucidar com aquest nou mitjà d'escriptura, informació i creació, influeix no només en la nostra manera de tractar la informació i de percebre la realitat - és a dir, en la manera d'expressar-la - sinó, com a més a més pot influir i aquí, segurament, de manera molt important, en el que s'han arribat a anomenar les realitats postmèdia. Dintre dels postmèdia (mèdia entesos com a mitjans de comunicació de masses), efectivament, hi podem encabir el blog. Un treball que també comentaré al llarg d'aquest viatge a les entranyes de l'hipertextualitat es títula, precisament, Postmediale Wirklichkeiten aus interdisziplinärer Perspektive (Stefan Selke i Ullrich Dittler ed. Telepolis, 200)) en el qual he trobat uns quants articles que em semblen d'allò més interessants. 

[CLOSE READING: HIPERTEXTES DE FICCIÓ. RAINE KOSKIMAA] Breu recensió

Koskimaa intenta amb aquest escrit una aproximació a l'hipertext de ficció i de com es podria analitzar aquest tipus de literatura amb la tècnica per ell anomenada del close reading, tot aplicant-la de forma pràctica a l'obra hipertextual de Michael Joyce Afternoon. A Story (1987). En primer lloc, però, Koskimaa fa una mica d'història d'aquest dispositiu-concepte. Lamentant la no aplicació a la pràctica del Memex de Vannevar Bush, considerat el pare de l'hipertext, l'autor ens descriu com el projecte de Bush era crear un dispositiu el qual havia de permetre l'escriptura de manera associativa, és a dir, un aparell compost d'una base de dades amb la possibilitat de interrelacionar-les. La idea bàsica no era altre que, una persona que comencés a llegir un text escrit per una altra persona podia accedir a través d'una estructura d'enllaços a la cadena de raonament associativa utilitzada per a poder redactar el document. L'aparell en concret va quedar obsolet davant els ordinadors digitals els quals es van començar a desenvolupar precisament també durant la mateixa època (1945), no així la idea.

Per altra banda, els sistemes hipertextuals es comencen a desenvolupar a finals de la dècada dels 50, amb projectes com l'Augmentation de Douglas Engelbart, conegut, entre d'altres coses, per ser l'inventor del ratolí i la divisió de la pantalla en finestres. L'Augmentation, tal com indica el nom i partint d'una idea semblant a la del Memex, pretenia incrementar l'intel·lecte de les persones. Amb un tipus de concepció semblant  li va seguir les passes el projecte Xanadú, desenvolupat durant la dècada dels seixanta per Ted Nelson, el qual acabaria també de definir alguns conceptes com, per exemple, el d'hipertext i el d'hipermèdia. El projecte Xanadú, per altra banda, tampoc hauria de veure mai la llum donat l'imparable avens de la telemàtica i, sobretot, a causa de  l'aparició d'Internet. Ara bé, el llibre de Nelson, en el qual ja s'identificaven les possibilitats literàries de l'hipertext (Literary Machines del 1981) ha acabat esdevenint tot un clàssic del gènere. De fet, el projecte Xanadú estava encarat a la literatura electrònica instantània (hipertextual) i es pot dir que Nelson, en aquest sentit, s'acostava a les propostes postestructuralistes de Barthes i a la deconstrucció derridiana (de la mateixa època), ja que va concebre la literatura com una mera xarxa de citacions. Per tant i des del punt de vista d'aquest autor, la literatura hauria de ser considerada com una sèrie de citacions entre textos i l'hipertext el dispositiu especific, el qual hauria de pemetre una literatura instantània, nogensmenys, ell mateix va considerar el sistema hipertextual com una mena de màquina literària.

La definició d'hipertext que ens proporciona Nelson (1993: 0/2) resulta clara i concisa: entenc l'escriptura no-seqüencial (no lineal ≈ multilineal) - un text que ramifica que permet eleccions al lector i que és millor que sigui llegit en una pantalla interactiva. Tal com es coneix popularment, aquesta són una sèrie de fragments de text connectats per enllaços que ofereixen al lector diferents possibilitats. El autors pioners de l'hipertext comencen a presentar les seves obres a principis dels anys 80 i en no existir el software adequat aquest, d'alguna manera, havien de dominar per força la programació. Per exemple, noms com Stuart Moulthrop, el qual va crear el seu propi sotfware hipertextual aplicant-lo al conte de Borges El jardín de los senderos que se bifurcan (Borges' Garden) i companyies com ara Eastgate Systems, sorgida el 1982 i pionera també amb la creació del software hipertextual Story Space, un programari que encara avui es fabrica. Entre els llançaments al mercat d'aquesta firma trobem autors hipertextuals com Michael Joyce, amb l'arxi-coneguda història Afternoon. A Story del 1987 i Twilight (1997); Moulthrop amb Victory Garden (1993) o Shelly Jackon amb Pachtwort Girl del 1995. Entre d'altres autors més recents podríem citar M. D. Coverley's amb Califia (2000) i Richard Holeton amb l'obra Findhorn on Acid del 2001.   

L' Afternoon. A Story de Michael Joyce es podria dir que es considera l'Homer de l'hipertext de ficció, no només perquè va ser el primer en ser publicat i distribuït comercialment, sinó també, perquè encara avui dia es va actualitzant amb els diferents sistemes operatius. Es tracta d'una obra breu, si bé compte amb més d'un miler d'enllaços que connecten els diferents textos i en la qual trobem nombroses i múltiples rutes de lectura. De tal manera, existeixen camins per defecte, paraules (amb textura) que funcionen com enllaços no marcats, així com senders o agrupacions - rutes d'enllaços més o menys assenyalats. Una de les novetats del programari Story Space és la possibilitat d'utilitzar enllaços condicionals regits per lògiques booleanes (AND o OR) amb la qual cosa, l'autor pot controlar l'ordre amb que s'han de llegir les pàgines. Ara bé, també s'ha de dir que en la resolució de la narració no té perquè existir una única via o solució. Després de tot, l'hipertext no deixa de ser la llibertat en l'acte de lectura. 

Es parla des de la teoria literària, i pel que fa la narrativa, de història: seqüència de successos amb ordre causal-temporal i de trama: ordre en què són narrats aquests successos. Normalment, la trama sol diferir de la història, existeixen en aquest sentit, reordenacions de successos, anticipacions i flash backs que atorguen a la narració dinamisme i suspens. Teòricament, també a partir de la trama s'hauria de poder reconstruir la història, ara bé, a Afternoon. A Story i, com sol ser el cas en la gran majoria d'hipertextos de ficció, la divisió història-trama resulta problemàtica. Com és de suposar, la possibilitat de diferents lectures provoca que existeixen diferents històries o trames. A Afternoon, efectivament, existeix una història compatible amb la majoria de les diferents trames possibles, estem parlant, aleshores, d'una qüestió de variacions dins d'una mateixa història que no pas de diferents històries juntes. Cosa, per altra banda, gens freqüent en la majoria d'hipertextos. Joyce també resulta molt hàbil en enganxar els lectors, - independentment, de la tendència natural d'aquests de recerca del sentit de la narració - amb tot un seguit de figures, com poden ser  l'acronia o modificació de l'ordre cronològic de la història, el fet d'amagar la identitat del narrador/focalitzador o l'ús d'expressions deíctiques, és a dir, expressions buides, neutres, que es poden omplir de significats diferents depenent del context, recurs, per altra banda, molt utilitzat per la majoria d'autors hipertextuals.

Segons George P. Landow (Hypertext. The Convergence of CriticalTheory and Technology. 1992), el lector a través de la seva elecció es converteix en autor. El lector d'Afternoon, com a nivell general també i pel que fa la majoria d'hipertextos, només pot escollir dintre d'uns límits els quals han estat prèviament fixats per l'autor. Ara bé, si que és cert que no és el mateix llegir textos en format paper que hipertextos. Ja que, efectivament, en aquests útlims el lector pot influir en els nivells del narrador i dels personatges. Les eleccions poden afectar principalment l'ordre de la narració, cosa que pertany als dominis del que entenem per narrador. Per tant, el lector té, tot i que limitat, accés a les funcions pròpies del narrador com a co-narrador. Finalment, Koskimaa i a manera de conclusió, es pregunta si l'hipertext de Joyce es podria incloure dins el gènere narratiu. La resposta negativa ens remet al concepte de text ergòdic, segons la teoria de Espen Aarseth, un tipus de narració en la qual el lector, normalment, ha de invertir més esforços dels que invertiria en un text normal. No per res, estem parlant d'una tipologia de textos amb dos nivells diferents: textual i hipertextual, amb trops centrals (típics, per altra banda, en la majoria de ficcions) com poder ser l'epifania, la paradoxa i la contradicció, que en el cas d'Afternoon, actuen també com a suport de la mateixa estructura hipertexual del conjunt de la narració. 

Ref.: Close Reading: Hipertextes de ficció. Raine Koskimaa.