LOS BLOGS D' ENRIC BRUGUERA I EL LLENGUATGE A INTERNET DE DAVID CRYSTAL] Breu recensió

Comencem amb breu llibret d'Enric Bruguera publicat per l'editorial UOC: Què és un blog? En el qual, per cert, també trobem el text de Joan Campàs L'Hipertext.

Des del punt de vista tècnic defineix Bruguera el blog, com una pàgina web en la qual el sistema d'edició i publicació s'han simplificat fins al punt que, l'usuari no necessita coneixements específics del mitjà electrònic ni del format digital per a poder aportar continguts de forma immediata, àgil i permanent, des de qualsevol connexió Internet. Tal com explica el mateix Bruguera, el blog ha estat reconegut ja com el primer gran moviment tecnocomunicatiu sorgit a finals del segle XX i principis del XXI des de, i per a la, xarxa. El seu nom s'atribueix a Jan Berger, qui el va designar com a weblog, atribuïble en principi al terme "llibre de bitàcora" provinent de l'anglès. Per tant, el blog és una pàgina web personal o col.lectiva editada i publicada a Internet oferint:

• ordenació cronològica;
• opcions d'interactivitat entre autors i lectors;
• disposa d'enllaços i hipervincles els quals venen a representar el principal sistema de connexió amb els altres usuaris de la xarxa.
• actualitzacions regulars;
• definició d'un àmbit temàtic, més o menys, acotat;
• Estil de redacció, edició i publicació adaptat a la personalitat de l'autor/s;
• Despeses mínimes o nul.les de manteniment per part de l'usuari;

No cal dir que les possibilitats d'expressió individual que proporciona el blog han eixamplat de forma considerable el volum d'informació circulant a la xarxa, de la mateixa manera que s'han repartit els papers en l'escenari de la comunicació a nivell global, abans dominats pels mitjans de comunicació unidireccionals de masses. Avui dia, per exemple, el cercador Technocrati, especialitzat en la cerca de blogs de referència, compta amb més de 40 milions d'entrades indexades.

L'explosiva generació de blogs també ha generat la proliferació de nous llocs d'amagatzematge. Alguns estudis indiquen com el volum de la blogosfera es veu duplicat cada 5 mesos. Paradoxalment, altres dades indiquen com el 40% dels usuaris deixen d'actualitzar els seus blogs, de mitjana, al cap dels 4 mesos d'haver començat la seva publicació.

Una mostra del poder dels blogs la trobem després dels atemptats de l'11 S del 2001 a Nova York, quan, per exemple, els mitjans de comunicació oficials es va començar a plantejar la publicació del gran volum d'informació de particulars que havia començat a circular per la blogosfera. Un altre bon exemple es pot dir de l'11M del 2004 després dels atemptats a Madrid, en relació al volum d'informacions contradicctòries amb la versió oficial del govern espanyol que van començar a circular per la xarxa o també a Londres, després dels atemptats del 7J de 2005, quan el volum més gran d'informació publicat pels mitjans de comunicació tradicionals provenia dels comentaris, imatges de vídeo, etc., captats per particulars, molts del quals provenien de la blogosfera. Vist això, no cal dir que els cercles del poder han començat a considerar seriosament aquest fenòmen. Tanmateix, el què en l'àmbit de la infoesfera global s'ha començat a denominar periodisme ciutadà, escapa als filtres i controls del grans mitjans de comunicació convencionals, i, per tant, representa un canal de comunicació alternatiu i no tant controlat, per les sempre àvides de control, institucions.  

Si bé, des d'alguns mitjans polítics, econòmics i empresarials s'han intentat obrir vies de comunicació directa amb els ciutadans, no cal dir que la desconfiança mútua encara resulta notable. I és que a on no volen arribar la premsa o els canals de comunicació "oficials", hi pot arribar el periodisme i els canals d'opinió ciutadans, mitjans els quals solen articular-se sovint dins el fènomen del bloggerisme. 

I fins aquí amb el text de Bruguera. Evidentment, l'escrit original ofereix molt més del que us he passat a resumir. sobretot, per als qui us interessi aprofundir en el tema del funcionament intern i construcció dels blogs. Ara bé, considerant el nostre tema estrella, l'hipertext, he cregut suficient dur a terme només aquest petit esquext. Això sí, com sempre, existeixen qüestions que han der aprofundides (cosa que deixo per a més endevant), com podria  ser el fet de poder plantar cara des de la blogosfera a les informacions, més o menys, oficials, més o menys, semmpre susceptibles de manipul.lació. Si bé, sense oblidar que, darrera alguns blogs, també existeixen  poders i obscurs interesos amagats, això sí, molt subtilment.

Passem doncs a comentar alguns dels espectes que he considerat més interessants - de cara al nostre fil temàtic estrella - del llibre de D. Crystal. Amb tot i per començar, només fer una petita puntualització: tot i que el tema pugui semblar extremadament complex, que, de fet, si s'hi vol aprofundir una mica pot ser tant complex com hom vulgui, veurem com al final la cosa es pot resoldre d'una manera semblant, per posar un exemple "tonto" a com aquell qui vol saber perquè les rates de laboratori són blanques i amb els ulls vermells. Una resposta senzilla a aquesta qüestió seria que per tal de que les noies al laboratori no tinguin por. En definitiva, el típic tòpic masclista. Tot i que no conec la resposta a aquest enigma tant intrigant, segur que hi ha d'haver-hi moltes més raons que la que acabem donar.

És finalment, on pretenem arribar amb aquest estudi sobre l'hipertextualitat: una mica el dil.lucidar com aquest nou mitjà d'escriptura, informació i creació, influeix no només en la nostra manera de tractar la informació i de percebre la realitat - és a dir, en la manera d'expressar-la - sinó, com a més a més pot influir i aquí, segurament, de manera molt important, en el que s'han arribat a anomenar les realitats postmèdia. Dintre dels postmèdia (mèdia entesos com a mitjans de comunicació de masses), efectivament, hi podem encabir el blog. Un treball que també comentaré al llarg d'aquest viatge a les entranyes de l'hipertextualitat es títula, precisament, Postmediale Wirklichkeiten aus interdisziplinärer Perspektive (Stefan Selke i Ullrich Dittler ed. Telepolis, 200)) en el qual he trobat uns quants articles que em semblen d'allò més interessants.