[CLOSE READING: HIPERTEXTES DE FICCIÓ. RAINE KOSKIMAA] Breu recensió

Koskimaa intenta amb aquest escrit una aproximació a l'hipertext de ficció i de com es podria analitzar aquest tipus de literatura amb la tècnica per ell anomenada del close reading, tot aplicant-la de forma pràctica a l'obra hipertextual de Michael Joyce Afternoon. A Story (1987). En primer lloc, però, Koskimaa fa una mica d'història d'aquest dispositiu-concepte. Lamentant la no aplicació a la pràctica del Memex de Vannevar Bush, considerat el pare de l'hipertext, l'autor ens descriu com el projecte de Bush era crear un dispositiu el qual havia de permetre l'escriptura de manera associativa, és a dir, un aparell compost d'una base de dades amb la possibilitat de interrelacionar-les. La idea bàsica no era altre que, una persona que comencés a llegir un text escrit per una altra persona podia accedir a través d'una estructura d'enllaços a la cadena de raonament associativa utilitzada per a poder redactar el document. L'aparell en concret va quedar obsolet davant els ordinadors digitals els quals es van començar a desenvolupar precisament també durant la mateixa època (1945), no així la idea.

Per altra banda, els sistemes hipertextuals es comencen a desenvolupar a finals de la dècada dels 50, amb projectes com l'Augmentation de Douglas Engelbart, conegut, entre d'altres coses, per ser l'inventor del ratolí i la divisió de la pantalla en finestres. L'Augmentation, tal com indica el nom i partint d'una idea semblant a la del Memex, pretenia incrementar l'intel·lecte de les persones. Amb un tipus de concepció semblant  li va seguir les passes el projecte Xanadú, desenvolupat durant la dècada dels seixanta per Ted Nelson, el qual acabaria també de definir alguns conceptes com, per exemple, el d'hipertext i el d'hipermèdia. El projecte Xanadú, per altra banda, tampoc hauria de veure mai la llum donat l'imparable avens de la telemàtica i, sobretot, a causa de  l'aparició d'Internet. Ara bé, el llibre de Nelson, en el qual ja s'identificaven les possibilitats literàries de l'hipertext (Literary Machines del 1981) ha acabat esdevenint tot un clàssic del gènere. De fet, el projecte Xanadú estava encarat a la literatura electrònica instantània (hipertextual) i es pot dir que Nelson, en aquest sentit, s'acostava a les propostes postestructuralistes de Barthes i a la deconstrucció derridiana (de la mateixa època), ja que va concebre la literatura com una mera xarxa de citacions. Per tant i des del punt de vista d'aquest autor, la literatura hauria de ser considerada com una sèrie de citacions entre textos i l'hipertext el dispositiu especific, el qual hauria de pemetre una literatura instantània, nogensmenys, ell mateix va considerar el sistema hipertextual com una mena de màquina literària.

La definició d'hipertext que ens proporciona Nelson (1993: 0/2) resulta clara i concisa: entenc l'escriptura no-seqüencial (no lineal ≈ multilineal) - un text que ramifica que permet eleccions al lector i que és millor que sigui llegit en una pantalla interactiva. Tal com es coneix popularment, aquesta són una sèrie de fragments de text connectats per enllaços que ofereixen al lector diferents possibilitats. El autors pioners de l'hipertext comencen a presentar les seves obres a principis dels anys 80 i en no existir el software adequat aquest, d'alguna manera, havien de dominar per força la programació. Per exemple, noms com Stuart Moulthrop, el qual va crear el seu propi sotfware hipertextual aplicant-lo al conte de Borges El jardín de los senderos que se bifurcan (Borges' Garden) i companyies com ara Eastgate Systems, sorgida el 1982 i pionera també amb la creació del software hipertextual Story Space, un programari que encara avui es fabrica. Entre els llançaments al mercat d'aquesta firma trobem autors hipertextuals com Michael Joyce, amb l'arxi-coneguda història Afternoon. A Story del 1987 i Twilight (1997); Moulthrop amb Victory Garden (1993) o Shelly Jackon amb Pachtwort Girl del 1995. Entre d'altres autors més recents podríem citar M. D. Coverley's amb Califia (2000) i Richard Holeton amb l'obra Findhorn on Acid del 2001.   

L' Afternoon. A Story de Michael Joyce es podria dir que es considera l'Homer de l'hipertext de ficció, no només perquè va ser el primer en ser publicat i distribuït comercialment, sinó també, perquè encara avui dia es va actualitzant amb els diferents sistemes operatius. Es tracta d'una obra breu, si bé compte amb més d'un miler d'enllaços que connecten els diferents textos i en la qual trobem nombroses i múltiples rutes de lectura. De tal manera, existeixen camins per defecte, paraules (amb textura) que funcionen com enllaços no marcats, així com senders o agrupacions - rutes d'enllaços més o menys assenyalats. Una de les novetats del programari Story Space és la possibilitat d'utilitzar enllaços condicionals regits per lògiques booleanes (AND o OR) amb la qual cosa, l'autor pot controlar l'ordre amb que s'han de llegir les pàgines. Ara bé, també s'ha de dir que en la resolució de la narració no té perquè existir una única via o solució. Després de tot, l'hipertext no deixa de ser la llibertat en l'acte de lectura. 

Es parla des de la teoria literària, i pel que fa la narrativa, de història: seqüència de successos amb ordre causal-temporal i de trama: ordre en què són narrats aquests successos. Normalment, la trama sol diferir de la història, existeixen en aquest sentit, reordenacions de successos, anticipacions i flash backs que atorguen a la narració dinamisme i suspens. Teòricament, també a partir de la trama s'hauria de poder reconstruir la història, ara bé, a Afternoon. A Story i, com sol ser el cas en la gran majoria d'hipertextos de ficció, la divisió història-trama resulta problemàtica. Com és de suposar, la possibilitat de diferents lectures provoca que existeixen diferents històries o trames. A Afternoon, efectivament, existeix una història compatible amb la majoria de les diferents trames possibles, estem parlant, aleshores, d'una qüestió de variacions dins d'una mateixa història que no pas de diferents històries juntes. Cosa, per altra banda, gens freqüent en la majoria d'hipertextos. Joyce també resulta molt hàbil en enganxar els lectors, - independentment, de la tendència natural d'aquests de recerca del sentit de la narració - amb tot un seguit de figures, com poden ser  l'acronia o modificació de l'ordre cronològic de la història, el fet d'amagar la identitat del narrador/focalitzador o l'ús d'expressions deíctiques, és a dir, expressions buides, neutres, que es poden omplir de significats diferents depenent del context, recurs, per altra banda, molt utilitzat per la majoria d'autors hipertextuals.

Segons George P. Landow (Hypertext. The Convergence of CriticalTheory and Technology. 1992), el lector a través de la seva elecció es converteix en autor. El lector d'Afternoon, com a nivell general també i pel que fa la majoria d'hipertextos, només pot escollir dintre d'uns límits els quals han estat prèviament fixats per l'autor. Ara bé, si que és cert que no és el mateix llegir textos en format paper que hipertextos. Ja que, efectivament, en aquests útlims el lector pot influir en els nivells del narrador i dels personatges. Les eleccions poden afectar principalment l'ordre de la narració, cosa que pertany als dominis del que entenem per narrador. Per tant, el lector té, tot i que limitat, accés a les funcions pròpies del narrador com a co-narrador. Finalment, Koskimaa i a manera de conclusió, es pregunta si l'hipertext de Joyce es podria incloure dins el gènere narratiu. La resposta negativa ens remet al concepte de text ergòdic, segons la teoria de Espen Aarseth, un tipus de narració en la qual el lector, normalment, ha de invertir més esforços dels que invertiria en un text normal. No per res, estem parlant d'una tipologia de textos amb dos nivells diferents: textual i hipertextual, amb trops centrals (típics, per altra banda, en la majoria de ficcions) com poder ser l'epifania, la paradoxa i la contradicció, que en el cas d'Afternoon, actuen també com a suport de la mateixa estructura hipertexual del conjunt de la narració. 

Ref.: Close Reading: Hipertextes de ficció. Raine Koskimaa.