[ESCRIPTURA HIPERMÈDIA I LECTO-AUTORS. ISIDRO MORENO] Breu recensió

De fet, el meu primer propòsit era intentar una breu recensió del llibre d'Eric A.Havelock Als die Muse schreiben lernte. Eine Medientheorie (Wagenbach 2007). Si bé i donades les limitacions de temps en veig obligat a deixar-ho per a més endavant. Ara el que m'interessa és seguir avançant amb els petits resums-recensions del textos que puguin fer referència més directament a l'hipertext. És per això, que voldria continuar fent una breu recensió del text d'Isidro Moreno l'escriptura hipermèdia i els lecto-autors. 
Tal com ell mateix apunta, en principi els hipermèdia són fruit d'una convergència interactiva de substàncies expressives, de tipus tipogràfic, fotogràfic, infogràfic, audiovisuals, etc., els quals esdevenen possibles a través de les TIC. La idea principal de Moreno és intentar explicar com el lector hipermèdia esdevé co-autor del relat o tal i com ell l'anomena, lecto-autor, al mateix temps que emprèn una reflexió sobre l'escriptura hipermèdia i les seves possibilitats discursives, gràcies, precisament, a l'entesa que es produeix entre l'autor i el lector o lecto-autor.

Partint del citat de Roland Barthes (1994: 65-71) en el qual s'afirma que quan un fet passa per relatat l'autor entra en la seva pròpia mort, el lecto-autor, en el cas de l'hipertext, no suposaria tant la mort sobtada de l'autor sinó, més aviat, una ampliació del mons de l'autor. Esdevindria per a l'autor com una mena de recompensa en forma de noves energies renovadores. Com és el cas d'Homer, els primers autors provinents de l'oralitat eren, tant si com no, influïts pel receptor, per l'auditori i l'entorn que els envoltava en el moment de dur a terme el seu relat. Aquest fet havia d'influir també, de manera més o menys interactiva, en forma d'un intercanvi de sensacions i percepcions, més o menys, recíproc, la qual cosa podia produir modificacions a temps real en la manera d'explicar la història per part del recitador. Per altra banda, i ara ja situats en un univers de lectors, ens hauríem de preguntar si aquest és realment tant passiu com se'ns sol representar. Eco (1993) afirmava que existeix, efectivament, una col·laboració indirecta del lector amb l'autor. Tanmateix, el primer no fa res més que pressuposar el seu propi món a partir del què el segon li proposa.

Argüint a la modificabilitat del digital en contra de la immutabilitat de l'analògic, l'escriptura hipermèdia ha de facilitar la participació efectiva del lector. El lecto-autor ara té el poder de seleccionar, modificar i, fins i tot, construir a partir de les propostes de l'autor. Aquest fet situa el lector molt a la vora de l'autor, com podia donar-se el cas en l'oralitat. Amb tot, val a dir que el diàleg no s'esgota en la parla. A tota conversa hi interactuen altres sentits (tacte, olfacte, vista, etc.,) estem parlant d'una utopia de col.laboració que, avui dia i amb els nous programes intel·ligents, esdevé molt més al nostre abast. No cal dir que el diàleg interpersonal és el que posseeix més altes quotes d'interactivitat i d'humanitat, si bé, s'ha de dir que aquest procés no es duu a terme en un sentit, estrictament, multimèdia, el qualm en tot cas, pot ser superat per les actuals arquitectures hipermèdia, tot eludint limitacions de caràcter espai-temporals. Per altra banda i servint-se de la telemàtica, el lecto-autor comparteix molts atributs del lector alfabètic, molts més, per exemple, que el lector d'escriptura audiovisual.

Un dels trets comuns entre l'hipermèdia i el llibre és que cap dels dos pot avançar sense la col·laboració del lector. Una de les contradiccions que trobem en l'univers hipertextual és, tal i com comenta Moreno que: s'està escrivint en suports digitals amb ploma d'ànec. Per tant, una cosa són els graus d'interacció els quals permet la tecnologia i un altre molt different, els usos que se puguin fer. Per tal de comprendre millor el funcionament de les estructures interactives hauríem de recórrer almodel de la ment: capacitat d'inferència, fluïdesa, originalitat, connectivitat, multidireccionalitat, flexibilitat, síntesi, anàlisi, creativitat, etc. Donada la complexitat del seu funcionament, resulta enormement complicat mirar de sintetitzar el pensament en estructures lineals¹. De fet, ha costat milers d'anys poder fixar aquest tipus d'estructures narratives de manera lineal (escriptura), per altra banda, obligatòries en el món analògic. Una cosa que no passava, per exemple, en cas de l'oralitat, quan el relator-autor podia variar el discurs segons les necessitats o l'estat d'ànim de l'auditori. 

Ara bé, tot tornant a la complexitat de la nostra ment. Nogensmenys, estem parlant de xarxes neuronals i tal com Vennevar Bush afirmava en la seva obra As We Way Think (1945: 101-108): recuperar l'escriptura interactiva per emular aquestes xarxes neuronals suposa posar en funcionament tots els factors de creativitat, per tal i mitjançant l'escriptura hipermèdia, emular l'estructura habitual del pensament humà, sense arribar, però i en aquest sentit, a menystenir l'estructura més problemàtica, la lineal. La interactivitat selectiva es correspondria amb les estructures dendrítiques-circulars i polidendrítiques, essent les dendrítiques circulars o arborescents les més semblants als nostres índexs tradicionals o el que és el mateix: haver de tornar al punt (al principi del llibre) de partida per tal de poder escollir una altra ruta diferent. En les estructures polidendrítiques o multiarborescents és possible, però, canviar d'opció sense haver de tornar al principi. Aleshores, la comprensió d'aquestes estructures ha suposat un important avens si es compara amb l'index tradicional. 

Un típic exemple en poden ser les enciclopèdies interactives que permeten completar els continguts, fer-hi anotacions, canviar les tipografies, els formats, els colors, etc. Moreno parla també de substàncies expressives: tipografies, infografies, sons, imatges fixes i en moviment... Els suports digitals ofereixen un món de possibilitats complementari a l'escriptura alfabètica. Les diferents tipografies esdevenen en pantalla imatges topogràfiques que poden convergir o no amb aquestes altres substàncies expressives, és tal vegada, una mena d'adéu a les dicotomies. Amb l'exemple de les noves possibilitats d'exhibició-interacció que alguns museus proposen es tractaria de i amb l'ajut de les noves propostes hipermèdia, anar desvetllant diversos graus de coneixement d'acord amb les inquietuds individuals del lecto-autor. Aleshores, pot ser tant important la maqueta física com un sistema hipermèdia, la disposició de les obres o el banc per a facilitar el descans reflexiu del visitant; el nostre autor anomenarà la seva idea de museu Museum I+D+C (Museum: Investigació+desenvolupament+creació). 

En tot cas estem parlant d'un híbrid el qual evitaria les dicotomies visual/real o analògic/digital, d'una integració d'ambdós sistemes (lineals/no-lineals) per tal de facilitar la comprensió dels visitants, d'una forma d'esborrar les fronteres entre allò virtual, tal com va dur a terme el mateix Moreno en el Museo del Arte Ecuestre de Jérez. És a dir, fer que les maquetes reals siguin poblades per personatges virtuals, animats mitjançant representacions hologràfiques. Una aplicació pràctica de la idea d'Umberto Eco (1993) dels suposats codis compartits, els quals han portat més tard a redefinir la teoria de la comunicació. Aleshores, es tractaria que el lecto-autor traspassés la superfície de la interfície per tal de submergir-se a la profunditat que ell desitgi. Els sistemes hipermèdia són capaços de mostrar la profunditat en front de la superficialitat, tot i que encara moltes interfícies no deixen de ser més que soroll i fines cortines d'aigua sense apenes contingut.

1Aquí m'agradaria recomanar al lector que fes un repàs del meu primer post. No és només un text sobre la complexitat, el text en si mateix, vol molt modestament emular la complexitat mateixa a base de pensaments, més o menys, dispersos i interconnectats.

Ref.: Escriptura hipermèdia i lecto-autors. Isidro Moreno.