[CLOSE READING: HIPERTEXTES DE FICCIÓ. RAINE KOSKIMAA] Breu recensió

Koskimaa intenta amb aquest escrit una aproximació a l'hipertext de ficció i de com es podria analitzar aquest tipus de literatura amb la tècnica per ell anomenada del close reading, tot aplicant-la de forma pràctica a l'obra hipertextual de Michael Joyce Afternoon. A Story (1987). En primer lloc, però, Koskimaa fa una mica d'història d'aquest dispositiu-concepte. Lamentant la no aplicació a la pràctica del Memex de Vannevar Bush, considerat el pare de l'hipertext, l'autor ens descriu com el projecte de Bush era crear un dispositiu el qual havia de permetre l'escriptura de manera associativa, és a dir, un aparell compost d'una base de dades amb la possibilitat de interrelacionar-les. La idea bàsica no era altre que, una persona que comencés a llegir un text escrit per una altra persona podia accedir a través d'una estructura d'enllaços a la cadena de raonament associativa utilitzada per a poder redactar el document. L'aparell en concret va quedar obsolet davant els ordinadors digitals els quals es van començar a desenvolupar precisament també durant la mateixa època (1945), no així la idea.

Per altra banda, els sistemes hipertextuals es comencen a desenvolupar a finals de la dècada dels 50, amb projectes com l'Augmentation de Douglas Engelbart, conegut, entre d'altres coses, per ser l'inventor del ratolí i la divisió de la pantalla en finestres. L'Augmentation, tal com indica el nom i partint d'una idea semblant a la del Memex, pretenia incrementar l'intel·lecte de les persones. Amb un tipus de concepció semblant  li va seguir les passes el projecte Xanadú, desenvolupat durant la dècada dels seixanta per Ted Nelson, el qual acabaria també de definir alguns conceptes com, per exemple, el d'hipertext i el d'hipermèdia. El projecte Xanadú, per altra banda, tampoc hauria de veure mai la llum donat l'imparable avens de la telemàtica i, sobretot, a causa de  l'aparició d'Internet. Ara bé, el llibre de Nelson, en el qual ja s'identificaven les possibilitats literàries de l'hipertext (Literary Machines del 1981) ha acabat esdevenint tot un clàssic del gènere. De fet, el projecte Xanadú estava encarat a la literatura electrònica instantània (hipertextual) i es pot dir que Nelson, en aquest sentit, s'acostava a les propostes postestructuralistes de Barthes i a la deconstrucció derridiana (de la mateixa època), ja que va concebre la literatura com una mera xarxa de citacions. Per tant i des del punt de vista d'aquest autor, la literatura hauria de ser considerada com una sèrie de citacions entre textos i l'hipertext el dispositiu especific, el qual hauria de pemetre una literatura instantània, nogensmenys, ell mateix va considerar el sistema hipertextual com una mena de màquina literària.

La definició d'hipertext que ens proporciona Nelson (1993: 0/2) resulta clara i concisa: entenc l'escriptura no-seqüencial (no lineal ≈ multilineal) - un text que ramifica que permet eleccions al lector i que és millor que sigui llegit en una pantalla interactiva. Tal com es coneix popularment, aquesta són una sèrie de fragments de text connectats per enllaços que ofereixen al lector diferents possibilitats. El autors pioners de l'hipertext comencen a presentar les seves obres a principis dels anys 80 i en no existir el software adequat aquest, d'alguna manera, havien de dominar per força la programació. Per exemple, noms com Stuart Moulthrop, el qual va crear el seu propi sotfware hipertextual aplicant-lo al conte de Borges El jardín de los senderos que se bifurcan (Borges' Garden) i companyies com ara Eastgate Systems, sorgida el 1982 i pionera també amb la creació del software hipertextual Story Space, un programari que encara avui es fabrica. Entre els llançaments al mercat d'aquesta firma trobem autors hipertextuals com Michael Joyce, amb l'arxi-coneguda història Afternoon. A Story del 1987 i Twilight (1997); Moulthrop amb Victory Garden (1993) o Shelly Jackon amb Pachtwort Girl del 1995. Entre d'altres autors més recents podríem citar M. D. Coverley's amb Califia (2000) i Richard Holeton amb l'obra Findhorn on Acid del 2001.   

L' Afternoon. A Story de Michael Joyce es podria dir que es considera l'Homer de l'hipertext de ficció, no només perquè va ser el primer en ser publicat i distribuït comercialment, sinó també, perquè encara avui dia es va actualitzant amb els diferents sistemes operatius. Es tracta d'una obra breu, si bé compte amb més d'un miler d'enllaços que connecten els diferents textos i en la qual trobem nombroses i múltiples rutes de lectura. De tal manera, existeixen camins per defecte, paraules (amb textura) que funcionen com enllaços no marcats, així com senders o agrupacions - rutes d'enllaços més o menys assenyalats. Una de les novetats del programari Story Space és la possibilitat d'utilitzar enllaços condicionals regits per lògiques booleanes (AND o OR) amb la qual cosa, l'autor pot controlar l'ordre amb que s'han de llegir les pàgines. Ara bé, també s'ha de dir que en la resolució de la narració no té perquè existir una única via o solució. Després de tot, l'hipertext no deixa de ser la llibertat en l'acte de lectura. 

Es parla des de la teoria literària, i pel que fa la narrativa, de història: seqüència de successos amb ordre causal-temporal i de trama: ordre en què són narrats aquests successos. Normalment, la trama sol diferir de la història, existeixen en aquest sentit, reordenacions de successos, anticipacions i flash backs que atorguen a la narració dinamisme i suspens. Teòricament, també a partir de la trama s'hauria de poder reconstruir la història, ara bé, a Afternoon. A Story i, com sol ser el cas en la gran majoria d'hipertextos de ficció, la divisió història-trama resulta problemàtica. Com és de suposar, la possibilitat de diferents lectures provoca que existeixen diferents històries o trames. A Afternoon, efectivament, existeix una història compatible amb la majoria de les diferents trames possibles, estem parlant, aleshores, d'una qüestió de variacions dins d'una mateixa història que no pas de diferents històries juntes. Cosa, per altra banda, gens freqüent en la majoria d'hipertextos. Joyce també resulta molt hàbil en enganxar els lectors, - independentment, de la tendència natural d'aquests de recerca del sentit de la narració - amb tot un seguit de figures, com poden ser  l'acronia o modificació de l'ordre cronològic de la història, el fet d'amagar la identitat del narrador/focalitzador o l'ús d'expressions deíctiques, és a dir, expressions buides, neutres, que es poden omplir de significats diferents depenent del context, recurs, per altra banda, molt utilitzat per la majoria d'autors hipertextuals.

Segons George P. Landow (Hypertext. The Convergence of CriticalTheory and Technology. 1992), el lector a través de la seva elecció es converteix en autor. El lector d'Afternoon, com a nivell general també i pel que fa la majoria d'hipertextos, només pot escollir dintre d'uns límits els quals han estat prèviament fixats per l'autor. Ara bé, si que és cert que no és el mateix llegir textos en format paper que hipertextos. Ja que, efectivament, en aquests útlims el lector pot influir en els nivells del narrador i dels personatges. Les eleccions poden afectar principalment l'ordre de la narració, cosa que pertany als dominis del que entenem per narrador. Per tant, el lector té, tot i que limitat, accés a les funcions pròpies del narrador com a co-narrador. Finalment, Koskimaa i a manera de conclusió, es pregunta si l'hipertext de Joyce es podria incloure dins el gènere narratiu. La resposta negativa ens remet al concepte de text ergòdic, segons la teoria de Espen Aarseth, un tipus de narració en la qual el lector, normalment, ha de invertir més esforços dels que invertiria en un text normal. No per res, estem parlant d'una tipologia de textos amb dos nivells diferents: textual i hipertextual, amb trops centrals (típics, per altra banda, en la majoria de ficcions) com poder ser l'epifania, la paradoxa i la contradicció, que en el cas d'Afternoon, actuen també com a suport de la mateixa estructura hipertexual del conjunt de la narració. 

Ref.: Close Reading: Hipertextes de ficció. Raine Koskimaa. 

[ESCRIPTURA HIPERMÈDIA I LECTO-AUTORS. ISIDRO MORENO] Breu recensió

De fet, el meu primer propòsit era intentar una breu recensió del llibre d'Eric A.Havelock Als die Muse schreiben lernte. Eine Medientheorie (Wagenbach 2007). Si bé i donades les limitacions de temps en veig obligat a deixar-ho per a més endavant. Ara el que m'interessa és seguir avançant amb els petits resums-recensions del textos que puguin fer referència més directament a l'hipertext. És per això, que voldria continuar fent una breu recensió del text d'Isidro Moreno l'escriptura hipermèdia i els lecto-autors. 
Tal com ell mateix apunta, en principi els hipermèdia són fruit d'una convergència interactiva de substàncies expressives, de tipus tipogràfic, fotogràfic, infogràfic, audiovisuals, etc., els quals esdevenen possibles a través de les TIC. La idea principal de Moreno és intentar explicar com el lector hipermèdia esdevé co-autor del relat o tal i com ell l'anomena, lecto-autor, al mateix temps que emprèn una reflexió sobre l'escriptura hipermèdia i les seves possibilitats discursives, gràcies, precisament, a l'entesa que es produeix entre l'autor i el lector o lecto-autor.

Partint del citat de Roland Barthes (1994: 65-71) en el qual s'afirma que quan un fet passa per relatat l'autor entra en la seva pròpia mort, el lecto-autor, en el cas de l'hipertext, no suposaria tant la mort sobtada de l'autor sinó, més aviat, una ampliació del mons de l'autor. Esdevindria per a l'autor com una mena de recompensa en forma de noves energies renovadores. Com és el cas d'Homer, els primers autors provinents de l'oralitat eren, tant si com no, influïts pel receptor, per l'auditori i l'entorn que els envoltava en el moment de dur a terme el seu relat. Aquest fet havia d'influir també, de manera més o menys interactiva, en forma d'un intercanvi de sensacions i percepcions, més o menys, recíproc, la qual cosa podia produir modificacions a temps real en la manera d'explicar la història per part del recitador. Per altra banda, i ara ja situats en un univers de lectors, ens hauríem de preguntar si aquest és realment tant passiu com se'ns sol representar. Eco (1993) afirmava que existeix, efectivament, una col·laboració indirecta del lector amb l'autor. Tanmateix, el primer no fa res més que pressuposar el seu propi món a partir del què el segon li proposa.

Argüint a la modificabilitat del digital en contra de la immutabilitat de l'analògic, l'escriptura hipermèdia ha de facilitar la participació efectiva del lector. El lecto-autor ara té el poder de seleccionar, modificar i, fins i tot, construir a partir de les propostes de l'autor. Aquest fet situa el lector molt a la vora de l'autor, com podia donar-se el cas en l'oralitat. Amb tot, val a dir que el diàleg no s'esgota en la parla. A tota conversa hi interactuen altres sentits (tacte, olfacte, vista, etc.,) estem parlant d'una utopia de col.laboració que, avui dia i amb els nous programes intel·ligents, esdevé molt més al nostre abast. No cal dir que el diàleg interpersonal és el que posseeix més altes quotes d'interactivitat i d'humanitat, si bé, s'ha de dir que aquest procés no es duu a terme en un sentit, estrictament, multimèdia, el qualm en tot cas, pot ser superat per les actuals arquitectures hipermèdia, tot eludint limitacions de caràcter espai-temporals. Per altra banda i servint-se de la telemàtica, el lecto-autor comparteix molts atributs del lector alfabètic, molts més, per exemple, que el lector d'escriptura audiovisual.

Un dels trets comuns entre l'hipermèdia i el llibre és que cap dels dos pot avançar sense la col·laboració del lector. Una de les contradiccions que trobem en l'univers hipertextual és, tal i com comenta Moreno que: s'està escrivint en suports digitals amb ploma d'ànec. Per tant, una cosa són els graus d'interacció els quals permet la tecnologia i un altre molt different, els usos que se puguin fer. Per tal de comprendre millor el funcionament de les estructures interactives hauríem de recórrer almodel de la ment: capacitat d'inferència, fluïdesa, originalitat, connectivitat, multidireccionalitat, flexibilitat, síntesi, anàlisi, creativitat, etc. Donada la complexitat del seu funcionament, resulta enormement complicat mirar de sintetitzar el pensament en estructures lineals¹. De fet, ha costat milers d'anys poder fixar aquest tipus d'estructures narratives de manera lineal (escriptura), per altra banda, obligatòries en el món analògic. Una cosa que no passava, per exemple, en cas de l'oralitat, quan el relator-autor podia variar el discurs segons les necessitats o l'estat d'ànim de l'auditori. 

Ara bé, tot tornant a la complexitat de la nostra ment. Nogensmenys, estem parlant de xarxes neuronals i tal com Vennevar Bush afirmava en la seva obra As We Way Think (1945: 101-108): recuperar l'escriptura interactiva per emular aquestes xarxes neuronals suposa posar en funcionament tots els factors de creativitat, per tal i mitjançant l'escriptura hipermèdia, emular l'estructura habitual del pensament humà, sense arribar, però i en aquest sentit, a menystenir l'estructura més problemàtica, la lineal. La interactivitat selectiva es correspondria amb les estructures dendrítiques-circulars i polidendrítiques, essent les dendrítiques circulars o arborescents les més semblants als nostres índexs tradicionals o el que és el mateix: haver de tornar al punt (al principi del llibre) de partida per tal de poder escollir una altra ruta diferent. En les estructures polidendrítiques o multiarborescents és possible, però, canviar d'opció sense haver de tornar al principi. Aleshores, la comprensió d'aquestes estructures ha suposat un important avens si es compara amb l'index tradicional. 

Un típic exemple en poden ser les enciclopèdies interactives que permeten completar els continguts, fer-hi anotacions, canviar les tipografies, els formats, els colors, etc. Moreno parla també de substàncies expressives: tipografies, infografies, sons, imatges fixes i en moviment... Els suports digitals ofereixen un món de possibilitats complementari a l'escriptura alfabètica. Les diferents tipografies esdevenen en pantalla imatges topogràfiques que poden convergir o no amb aquestes altres substàncies expressives, és tal vegada, una mena d'adéu a les dicotomies. Amb l'exemple de les noves possibilitats d'exhibició-interacció que alguns museus proposen es tractaria de i amb l'ajut de les noves propostes hipermèdia, anar desvetllant diversos graus de coneixement d'acord amb les inquietuds individuals del lecto-autor. Aleshores, pot ser tant important la maqueta física com un sistema hipermèdia, la disposició de les obres o el banc per a facilitar el descans reflexiu del visitant; el nostre autor anomenarà la seva idea de museu Museum I+D+C (Museum: Investigació+desenvolupament+creació). 

En tot cas estem parlant d'un híbrid el qual evitaria les dicotomies visual/real o analògic/digital, d'una integració d'ambdós sistemes (lineals/no-lineals) per tal de facilitar la comprensió dels visitants, d'una forma d'esborrar les fronteres entre allò virtual, tal com va dur a terme el mateix Moreno en el Museo del Arte Ecuestre de Jérez. És a dir, fer que les maquetes reals siguin poblades per personatges virtuals, animats mitjançant representacions hologràfiques. Una aplicació pràctica de la idea d'Umberto Eco (1993) dels suposats codis compartits, els quals han portat més tard a redefinir la teoria de la comunicació. Aleshores, es tractaria que el lecto-autor traspassés la superfície de la interfície per tal de submergir-se a la profunditat que ell desitgi. Els sistemes hipermèdia són capaços de mostrar la profunditat en front de la superficialitat, tot i que encara moltes interfícies no deixen de ser més que soroll i fines cortines d'aigua sense apenes contingut.

1Aquí m'agradaria recomanar al lector que fes un repàs del meu primer post. No és només un text sobre la complexitat, el text en si mateix, vol molt modestament emular la complexitat mateixa a base de pensaments, més o menys, dispersos i interconnectats.

Ref.: Escriptura hipermèdia i lecto-autors. Isidro Moreno.

[REPERCUSSIÓ DE LA XARXA EN ELS SISTEMES DE LECTO-ESCRIPTURA: CARACTERÍSTIQUES DE LES NOVES FORMES DE TEXTUALITAT - ELS BLOGS COM A REFERÈNCIA ESPECIAL] Breu recensió

En aquest segon blog el que pretenia era continuar amb la introducció a la complexitat a manera de cinc cèntims sobre la computació, el càlcul, la probabilitat i el tractament de la informació, tot mirant d'enllaçar-ho amb la nostra societat. Ara bé, de moment, una vegada més o menys centrat el tema de la complexitat hauríem de recuperar el fil i tornar a l'hipertext, objectiu primer del nostre blog, si es vol, en tant que concepte multidisciplinari, producte també de la mateixa complexitat. En aquest cas concret, em centraré en un seguit de textos proporcionats pel nostre ben apreciat professor JoanCampàs.

En primer lloc, m'agradaria emprendre el tema de com els nous formats estan modificant la nostra forma de lecto-escriptura i, segurament, també la nostra manera de pensar. Aleshores, es tractaria d'analitzar els nous gèneres discursius que han anat sorgint dins la xarxa, en particular referència a la literatura. El que m'ocuparà les pròximes línies és el capítol d'un llibre de Covadonga, A. I Séré, A. (eds) que porta per títol: Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos, de l'editorial Biblioteca Nueva de Madrid, publicat l'any 2003. Dintre del que s'entén per la ciberpragmàtica i la pragmàtica cognitiva, s'intenta analitzar com l'ordinador pot modificar certs discursos socials i crear nous gèneres, els quals impliquen estratègies noves i tal vegada diferents pel que fa l'intercanvi d'informació, la producció, la comprensió i la lectura d'aquesta mena de textos.

El primer text de Séré el document en el discurs de transmissió de coneixements efectua un anàlisi d'aquesta tipologia d'hipertextos, partint la heterogeneïtat de discursos que l'integren i de l'existència també d'una possible dispersió de camps. A nivell general, na de les característiques que distingeix els textos de transmissió de coneixements n'és la seva organització paratextual pel que fa la planificació dels continguts. De fet, una organització que ja trobem en textos antics com les Gloses Silenses del Monestir de Silós o la Bíblia poliglota. En aquests casos es tractaria d'anotacions, de comentaris al marge, d'il·lustracions comentades, indicacions, etc., elements heterogenis tots ells, els quals podríem anomenar de navegació i que, d'alguna manera, acaben de donar cohesió i organització al conjunt.

L'organització paratextual en format paper la troben sobretot en les enciclopèdies i els llibres d'idiomes. Aquesta disposició especial ha de permetre una lectura horitzontal del conjunt segons una ordenació específica. Tant el llibre d'idiomes com l'enciclopèdia esdevenen una fusió de diferents gèneres. Aleshores, el paratext està al servei d'una cerca o d'un aprenentatge, al mateix temps que actua com a guia o incita l'usuari a múltiples i particulars acostaments segons les seves necessitats. Per altra banda, el document hipertextual a més de seguir les mateixes característiques que els gèneres anteriors, permet més flexibilitat (en la composició de pàgines); interactivitat, és un espai obert (no tancat com l'obra impresa); no té una limitació d'espai definida, com pot ser el cas del llibre, introduint, a més a més, la pantalla, una dinàmica d'autonomització dels recorreguts d'aprenentatge i la possibilitat contínua d'actualització dels continguts.

La pantalla actua també a mode d'articulació entre la tecnologia i la semiòtica. Tant el dissenyador com l'usuari es veuen en aquest cas obligats a pensar l'organització d'una manera diferent; la memòria s'ha de re-adaptar a nous espais, a procediments de superposició, a una nova memòria espacial i física i a diferents manipulacions i gestos a través de la pantalla. Mitjançant la informàtica es permet resoldre un tipus de manipulació més complexa donada la pluralitat de gèneres (com en l'enciclopèdia i el llibre d'idiomes). L'espai de treball esdevé organitzat en capes, en múltiples nivells, ja sigui, directament, per exemple, amb l'obertura de noves finestres, com a través d'enllaços i d'hiper-enllaços per a poder accedir a nous continguts. És aleshores quan la consulta, en tot moment, es transforma en immediata. Per tant, l'hipertext es presenta ara com un nou gènere més universal ( continguts) i més flexible en relació a què respon millor a les necessitats específiques de l'aprenent.
Ja sigui en línia o en CD-Rom, la tipologia de documents hipertextuals pot arribar a ser bastant complexa, no així els principis organitzadors d'aquest tipus de documents, els quals acostumen a seguir uns esquemes o seqüències més o menys estandarditzades. No cal dir que els documents en línia, per exemple, no envelleixen. Són oberts i susceptibles de ser renovats o actualitzats en qualsevol moment. El canvi en relació dels subjectes amb el saber i l'aprenentatge esdevé quan el document hipertextual serveix com a suport directe d'aprenentatge autònom o semi-autònom. D'aquí se'n desprenen les potencialitats dels documents hipertext com a intercanvi de marcs semiòtics mitjançant vincles, els quals exerceixen una funció metalingüística. Cada apertura d'una nova pantalla suposa un tipus de lectura diferent, una semiòtica variada la qual esdevé possible mitjançant els instruments de navegació que, en definitiva, són els que han de possibilitar els recorreguts pels diferents nivells discursius.

Ref. Covadonga, A.; Séré A. (Eds). Nuevos géneros discursivos: los textos electrònicos. Biblioteca Nueva: Madrid, 2003.

COMPLEXITAT i SOCIETAT

La complexitat que ha emergit

     és un producte evolutiu i no es pot

          gestionar, en contra del que alguns

                espècimens humans pensen;

                     l’únic que podem fer com a homo sapiens,

                            per enfrontar-nos al futur, és treballar per poder manejar la incertesa plantejant

escenaris hipotètics i aplicant models que,

en qualsevol cas, s’haurien

de tenir en compte empíricament.

      [Eduald Carbonell Roura_La Societat de la Ignorància] 

Primera reflexió introductòria

Recentment, he llegit un interessant article d'Amador Fernández-Savater aparegut a la revista electrònica le Bohèmien amb el títol Die Zurichtung des Homo Ökonomicus. Es tracta d'una crítica a l'actual sistema educatiu, sobretot, en relació als centres privats dels Estats Units. Fernández-Savater es troba a Nova York en una conversa amb dos amics seus, en l'actualitat exercint la seva docència en universitats americanes, el quals li relaten com la relació entre professor-estudiant s'ha arribat a capgirar del tot: ara són els estudiants els qui avaluen i els que exigeixen uns determinats tipus de saber. Evidentment l'aventura de l'experimentació en queda totalment exclosa, el que vol dir, el pensar. Es demana, per dir-ho, d'alguna manera, un saber mesurable, empaquetat i pràctic. Ja no es tracta d'una relació entre ensenyant i aprenent sinó entre venedor de serveis i client. La qual cosa, no cal dir-ho, provoca una clara desfiguració del procés de formació i aprenentatge. Per altra banda, la privatització de tota mena de serveis públics sembla ser que s'esta duent a terme de forma imparable, en aquest sentit, potser només cal donar un cop d'ull a les cafeteries i bars de Manhattan i observar que estan plens de gent furgant amb ordinadors portàtils. La carrera professional és abans que la família o els amics. La formació neoliberal és això: el jo es percep com a empresa i marca – el món s'entén com una totalitat de possibilitats de rendibilització¹. Ens trobem en una mena d'univers de competències entre perdedors i guanyadors.

Aquest breu text referent a l'adreçament de les persones a través del neoliberalisme en el sistema educatiu nord-americಠem fa venir a la memòria un altre fragment de text referit al llibre de Rolf Dieter Brinkmann Rom, Blicke (1979), a propòsit del seu viatge a Itàlia el 1972, en contraposició aquest a l'Italinienische Reise de Goethe. De fet, no se n'està pas Brinkmann de qualificar Goethe d'idiota: Man müsste es wie Goethe machem, der Idiot: alles und jedes gut finden (...)³. I és que tal com afirma Hans-Edwin Friedrich, autor d'aquest petit assaig en relació a Brinkmann-Goethe i el seus respectius viatges a Itàlia, tal vegada la diferència entre les dues posicions podria venir de la sospita de Nietzsche de què el món no té sentit. La interpretació del segle XVIII presentant un món panteístic ple d'energia “divina” la qual el manté en vida, es contraposa en ple segle XX a la interpretació de l'entropia en la termodinàmica, la qual actuant com a telos del món pronostica el progressiu refredament d'aquest i el final la vida. Brinkmann a diferència de Goethe percep Roma el 1972, d'alguna manera, com ho podia fer d'Otto Dix amb els seus quadres, com una força dels sentits, la qual es transforma en obra sense tenir en compte el gust i la moral. Brinkmann veu Roma com una mena d'antesala a l'infern. Aquella idealitzada Arcàdia pregonada per Goethe s'ha transformat a ulls de Brinkmann en una reinste Lumpenschau, una pura mirada “cutre”.

Hem partit de l'educació mediatitzada per un sistema, l'economia dominada per una nova ideologia que demonitza allò public i liberalitza el sistema internacional de finances, per acabar en les descripcions enfrontades entre un representant de l'Aufklärung optimista com Goethe i un pessimista realista fill del segle XX Brinkmann. No cal dir que la percepció de Brinkmann és una crítica a la civilització. La possible esperança en el sentit d'assolir una societat del coneixement es veu contraposada al pessimisme de les opinions d'aquells dos professors universitaris i l'evolució social i moral (i segurament també en relació a lloc i l'espai), es veu descoratjada per les descripcions de Brinkmann respecte la sommiada Arcàdia de Goethe. Tampoc és estrany que Deleuze, tard o d'hora, imaginés el rizoma. Ara mateix la teranyina és determina monstruosa i, certament, complexa. Noves teories sobre sistemes complexes han aflorat per tal d'ajudar-nos a desxifrar un món extremadament enrevessat, i sinó, observem els darrers resultats de les eleccions islandeses. És aquí on hem de prendre per mà els coneixements de què disposem sobre la complexitat, no només des d'una perspectiva unilateral, sinó també holística. Mainzer⁴ en un llibre introductori a la complexitat descriu en relació al fet social que, en temps de la globalització és la societat humana la que determina a través d'una extremada estructuració i complexitat les parts del seu sistema. Si bé, la dinàmica social de la societat prové de la dinàmica de la població en l'evolució biològica, s'ha de diferenciar la auto-organització social de la auto-organització genètica dels organismes i de la auto-organització del cervell. Tanmateix, l'auto-organització social és una clara mostra de desenvolupament no lineal, de dinàmica desequilibrada. D'aquesta manera, el traspàs d'un model d'organització a un altre sempre es duu a terme de forma caòtica o turbulenta, un procés, per altra banda, en el qual també s'hi poden afegir nous episodis d'innovació. Aleshores, els atractors⁵ de les dinàmiques complexes es correspondran, altra vegada, amb paràmetres d'organització i lleis de potència entre casualitat i regularitat fixada.

Com haurà pogut observar el lector en aquest primer text introductori no hi ha hiper-enllaços (només en les dues notes a peu de pàgina i en referència als textos utilitzats). A partir d'aquest punt i a través d'un seguit de reflexions els enllaços, però, es multiplicaran, de tal manera, que el lector pugui “desviar-se” allà on li convingui i seguir, potser, temes més del seu interès. Aleshores i a manera d'emulació hipertextual, intentaré desenvolupar un seguit de pensaments al voltant de la nostra societat actual. Reflexions que haurien de representar un viatge multidisciplinari en un recorregut que anirà des del comput i el càlcul de probabilitats, la informació, l'evolució, la ment i el cervell, l'economia i la societat fins a la teoria filosòfica. És tal vegada, en la varietat i la dispersió, si bé, organitzada, que intentaré acostar-me des de l'abstracció teòrica i pràctica a aquella idea de pensament no lineal amb qual s'ha volgut fonamentar la idea de sistema complexa i, per què no, el discurs de l'hipertextualitat.

1Fernández-Savater, Amador. Die Zurichtung des Homo Ökonomicus. Le Bohèmien, 30.4.13 [Consulta en línia: 1.05.13]: http://le-bohemien.net/2013/04/30/die-zurichtung-des-menschen-durch-den-neoliberalismus/?fb_source=pubv1

2 Fernández-Savater, A. Ibid.

3Friedrich, Hans-Edwin. “Dieses Arkadien ist die reinste Lumpenschau”. Goethe und Rom in Rolf Dieter Brinkmanns Rom, Blicke. Goethezeitportal. p. 8 [Consulta en línia: 1.05.13]

http://www.goethezeitportal.de/fileadmin/PDF/db/wiss/goethe/friedrich_brinkmann.pdf

4Mainzer, Klaus. Komplexität. UTB: Paderborn, 2008.

5Atractor: en la teoria del caos i de sistemes dinàmics un atractor és el conjunt (un determinat nombre de substàncies) al que el sistema complex evoluciona després d'un temps suficientment llarg. Això vol dir que una quantitat de variables s'acosten en el transcurs del temps (asimptòticament) a un determinat valor, una corba, una regió en un N-espai dimensional i romanen durant l'espai de temps que segueix a la vora d'aquest atractor. Perquè un conjunt esdevingui un atractor les trajectòries que li siguin suficientment properes han de seguir sent properes encara que aquestes esdevinguin lleugerament pertorbades. De fet, un atractor apareix com una estructura, com una mena d'estat estable.    

                                       

...